D'homes i moneies

03/04/08 0:00

Tothom corr el perill de convertir-se en la seva pròpia moneia. Aquesta frase lapidària és de Nietzsche, i si no és de Nietzsche ho sembla, o podria ser-ho. Se non è vero... De vegades, però, és molt difícil discernir entre l'home i la seva imatge simiesca. Posem per cas, Polònia. Qui és el president Montilla i qui és el seu primat simètric? Qui és Acebes i qui el seu imitador? Qui Zaplana i qui el seu original? Bé, aquest cas és especialment difícil. També seria difícil distingir Al Capone de l'Scarface de les pel·lícules. Podem ampliar i modificar el camp epistemològic. Qui és Zapatero i qui Santa Teresa de Jesús? Qui Jünger i qui Celine? Qui Stalin i qui la Sibil·la? Qui Flotats després del seu Cyrano i qui el valium? Qui és Rajoy i qui és el seu cosí? Qui és Mates i qui el fiscal general de l'estat? Les ombres viuen aferrades als homes, i fins i tot, el contrari és cert també.

Així la immensa temptació de clonar-se, de multiplicar-se, de romandre en els miralls, en els fills, en la imitació. I en l'autoimitació, per exemple, en les etapes senils dels creadors literaris. Mai no passa el carnaval, com si revisqués contínuament aquella festa que a l'edat mitjana durava mesos, se celebrava a les places, a les portes de les esglésies, escarnia els poderosos i els rituals sagrats i institucionals de sacerdots, nobles, reis, bisbes i papes. Un món compensatori, una alè controlat, després de tot, davant de la misèria i de la fam, de la repressió, que es tradueix en rialles pantagruèliques, en l'exaltació de la gola i de tots els pecats mortals i venials. S'ha dit moltes vegades que el cristianisme, a diferència d'altres religions, du en el seu si, com una larva benèfica, que esclata i es reprodueix, l'antídot, el microbi i la bactèria fecunda de la raó. Potser un dels mecanismes principals d'aquesta possibilitat occidental d'alienar-se, de pensar-se a si mateix, per tant de negar-se a si mateix, i d'aquesta manera validar la raó, tengui el seu origen en la rialla i la paròdia. Per això, aquestes eleccions, entre altres esdeveniments recents, i d'altres interpretacions, per ventura han estat la derrota de la pompositat, del rigor estepari, de l'integrisme, del gest adust i encarcarat d'Aznar, i el triomf aparent i compensatori del seu clon, el chikiliquatre, del món afortunadament a l'inrevés. I carrincló, però.

Hilari de Cara, escriptor