En qualsevol procés de substitució lingüística (o de residualització d'una llengua, que ve a ser la mateixa cosa), hi ha un moment en què es produeix l'estrangerització de la llengua. Podem utilitzar, si el terme «estrangerització» ens sembla massa contundent, o inconcret o imprecís, d'altres termes, com ara desapropiació, alienació, exlocalització i d'altres de similars. El fenomen consisteix a considerar com a llengua «impròpia» d'un lloc una llengua que fins aleshores hi havia estat considerada com a «pròpia». Una de les primeres mostres d'aquest fenomen la vaig poder detectar en les respostes a un qüestionari sociolingüístic realitzat en un institut de secundària d'Eivissa, ja cap a mitjans dels anys vuitantes. Una de les preguntes era en quina llengua havia de tendir a ser l'ensenyament a les Balears i per què. Es demanava, per tant, una reposta més o manco concreta i una explicació d'aquesta resposta. Un dels alumnes que va emplenar aquell qüestionari va respondre que l'ensenyament, a les Balears, hauria de tendir a ser en castellà, i ho va argumentar d'aquesta manera: «porque el catalán solamente lo hablan los ibicencos; los de aquí hablamos en castellano». Aquell jovencell mantenia (encara) l'assimilació eivissenc igual a catalanoparlant, però ja havia perdut l'assimilació eivissenc igual a persona d'Eivissa. La gent d'Eivissa podia ser eivissenca o no (ell mateix es considerava d'Eivissa, però no eivissenc, perquè no parlava català), i el català, en qualsevol cas, només era la llengua d'una part de la societat eivissenca. La llengua per antonomàsia del conjunt de la societat, en canvi, era l'espanyol.
Aquesta consideració era clarament expressada per aquell enquestat, però ja hi havia tota una sèrie de trets més o menys inconscients que apuntaven en aquesta direcció, i que probablement s'han accentuat encara més des d'aleshores.
Fa uns dies, en una tertúlia celebrada a Barcelona, un col·lega ens feia notar que no existeix cap preocupació especial, entre els professionals de l'ensenyament, per la correcció dels estudiants en l'ús del català. El que a hores d'ara és important per al futur de la llengua és que hi hagi transmissió, i que una majoria de joves, en arribar a persones adultes, facin seua la llengua catalana i la utilitzin amb una certa normalitat. Deixam, doncs, de banda la qualitat en ares de la quantitat (o, per ser més exactes, no de la quantitat, sinó de la transmissió normal entre generacions, i de la incorporació sociolingüística de les persones nouvingudes). Quant al castellà, en canvi, se suposa que ha d'haver-hi un ús correcte. I se suposa, així mateix, que els joves dels Països Catalans (excepte Catalunya nord) han de dominar el castellà com si fos la seua llengua materna. Això planteja una qüestió que, dins l'àmbit educatiu, poca gent s'atreveix a plantejar clarament: és normal, és coherent i fins i tot és lògic que els infants catalanoparlants hagin de dominar l'espanyol com si fossin hispanoparlants? Crec que entre tots hem convingut que, fins i tot a Catalunya, les Balears o el País Valencià, els infants no catalanoparlants no han de parlar un català com si fossin nadius, ni han de tenir tants recursos com els que tenen el català com a primera llengua. Aleshores, per quina raó els catalanoparlants han de ser tan competents en castellà com si fos la seua primera llengua? No deu ser perquè, en l'estructura profunda d'aquesta consideració, hi ha la voluntat que, efectivament, algun dia, el castellà sigui la seua primera llengua?Una vegada externalitzada la llengua pròpia, es produeix barra lliure per a tota una sèrie de fenòmens més o manco humiliants per a les persones que parlen la llengua desnaturalitzada. Així, per exemple, hom els pot demanar que canviïn de llengua, o que portin un traductor, per exemple, per fer-se entendre en determinades circumstàncies.
Escric aquests raonaments pensant que enguany, en un informe del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, fet públic recentment, s'hi esmenta el que gasta el TSJIB en traduccions i de quines llengües es tradueix (no s'especifica a quina llengua es tradueix, perquè se suposa que és a l'espanyol; enlloc no posa en igualtat de condicions les dues llengües oficials de les Illes Balears). Entre les llengües de les quals es tradueix, al costat de l'anglès, el francès, el rus o el swahili, hi apareix el català. Fet que vol dir que, efectivament, el català és llengua oficial i pròpia de les Illes Balears. Però hi ha jutges que exerceixen a les Illes que no dominen la llengua catalana. Es pot demanar més incoherència?
BERNAT JOAN I MARÍ, dirigent d'Esquerra
