Penitents, avui més que mai, és com ens trobam la majoria de ciutadans. Ja no es tracta de portar la caperutxa oficial o d'anar de particular, com deien les monges en el meu temps. Avui qui més qui manco ha après a conviure amb el pes de la seva creu. I és que les misèries individuals són un problema de cada un, no de la col·lectivitat, de fet pens que tots i totes les portam a mida, com una relació casi recíproca. No em vull posar sentimental, ara que la Pasqua m'acompanya amb aquest ambient de remordiment i penitència, però sovint pens que bona part de les culpes són inherents a la persona.

Després estan les culpes col·lectives, aquelles que no saps com però, de cop i volta, un dia t'aixeques i ets part d'una gran misèria. Noltros, a la terra dels cacics, d'aquestes en tenim molta d'experiència. La sensació és estranya perquè passes de l'eufòria total en veure el comportament modèlic dels nostres governants a la depressió més absoluta quan, quasi de casualitat, descobreixes que els teus doblers púbics van directament a la butxaca d'un parell d'indesitjables, un grapat de llestos que no els tremola la mà quan passen factures a la Hisenda Pública, tant se val si són viatges a Roma, a casa Alfredo o al Rasputín, el que compta és la procedència dels doblers.

Que això és una estafa, és una obvietat en la qual tots estam d'acord. Però quan ja volem esbrinar responsabilitats la cosa empitjora. I és que en aquest país és impossible anar més enllà de la lluita partidista. De veritat qualcú del PP pot pensar que la implicació de Cirer és de simple espectadora i que, a més, aquesta actitud no els perjudicarà. És clar que no, només fa falta una mica de sentit comú per saber que en un país democràtic la nostra Cirer hauria quedat a casa passant el rosari, això amb una mica de sort.

Però aquí, en la nostra petita realitat les coses no succeeixen de manera lògica i transparent. Aquí, un polític prepotent es poleix una milionada de doblers públics en prostíbuls i d'altres i la resposta de la que, en teoria, era la màxima autoritat a Cort és que «ella no és sa mare». Després, el defraudador torna els doblers robats, els demostrats per la Fiscalia, i envia un missatge als seus demanant perdó i ja comencen les portades justificatives, si és que la droga és molt dolenta, si està molt penedit. D'aquí poc li acabarem fent un homenatge d'agraïment per no haver robat tot el que podia. Qüestió de temps.