Penitents, avui més que mai, és com ens trobam la majoria de
ciutadans. Ja no es tracta de portar la caperutxa oficial o d'anar
de particular, com deien les monges en el meu temps. Avui qui més
qui manco ha après a conviure amb el pes de la seva creu. I és que
les misèries individuals són un problema de cada un, no de la
col·lectivitat, de fet pens que tots i totes les portam a mida, com
una relació casi recíproca. No em vull posar sentimental, ara que
la Pasqua m'acompanya amb aquest ambient de remordiment i
penitència, però sovint pens que bona part de les culpes són
inherents a la persona.
Després estan les culpes col·lectives, aquelles que no saps com
però, de cop i volta, un dia t'aixeques i ets part d'una gran
misèria. Noltros, a la terra dels cacics, d'aquestes en tenim molta
d'experiència. La sensació és estranya perquè passes de l'eufòria
total en veure el comportament modèlic dels nostres governants a la
depressió més absoluta quan, quasi de casualitat, descobreixes que
els teus doblers púbics van directament a la butxaca d'un parell
d'indesitjables, un grapat de llestos que no els tremola la mà quan
passen factures a la Hisenda Pública, tant se val si són viatges a
Roma, a casa Alfredo o al Rasputín, el que compta és la procedència
dels doblers.
Que això és una estafa, és una obvietat en la qual tots estam
d'acord. Però quan ja volem esbrinar responsabilitats la cosa
empitjora. I és que en aquest país és impossible anar més enllà de
la lluita partidista. De veritat qualcú del PP pot pensar que la
implicació de Cirer és de simple espectadora i que, a més, aquesta
actitud no els perjudicarà. És clar que no, només fa falta una mica
de sentit comú per saber que en un país democràtic la nostra Cirer
hauria quedat a casa passant el rosari, això amb una mica de
sort.
Però aquí, en la nostra petita realitat les coses no succeeixen
de manera lògica i transparent. Aquí, un polític prepotent es
poleix una milionada de doblers públics en prostíbuls i d'altres i
la resposta de la que, en teoria, era la màxima autoritat a Cort és
que «ella no és sa mare». Després, el defraudador torna els doblers
robats, els demostrats per la Fiscalia, i envia un missatge als
seus demanant perdó i ja comencen les portades justificatives, si
és que la droga és molt dolenta, si està molt penedit. D'aquí poc
li acabarem fent un homenatge d'agraïment per no haver robat tot el
que podia. Qüestió de temps.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.