Després d'aquestes cruels comparances, pobres animalets... opp!... opp! és realment injust haver intentat rebaixar aquestes criatures de Déu, equiparant-les a certs elements que habiten els llocs més poc evolucionats d'aquesta societat. Rectifico públicament davant el lapsus a l'hora de denigrar la imatge de criatures tan intel·ligents.

Existeixen molts tipus de conductes entre ells, i la seva presència és de gran utilitat en un entorn on afegeixen grans dosis de bellesa. El jove Robert Walser, en la seva condició de passejant, quan començava en els seus Quaderns de Fritz Kocher observava astorat «quin aspecte ofereixen ara els arbres! les seves branques travessen com espases esmolades la llum grisa, es poden veure, fins i tot, corbs que en altres circumstàncies no es veuen. No se senten cantar els ocells. La naturalesa és, realment, quelcom meravellós...»

El més curiós d'aquesta història és que les forces que regeixen el món són tan implacables que la negritud del corvus es fa tan intensa que llambreja amb els rajos solars, esdevé el principi i el final d'una mateixa cosa i solca el cel solitari.

Les llegendes escandinaves ja l'associen a aquell que escolleix els caiguts, fins i tot, vaticinaven quin dels dos bàndols en lliça, anava a caure, a perdre la batalla. S'imaginen vostès, com esdevenien en revulsiu a l'hora de combatre, veure com voltaven a sobre del bàndol que havien triat. Ja sabien quins eren els que anaven a perdre molt abans de començar, probablement pel nombre. Per altra banda, la domesticació dels corbs és a l'Índia i és a Mancor de la Vall en el cas de Rasputín. El cas és que fa molts segles que coneix la companyia del'home, vivint a jardins (a París és increïble les confiances que es prenen) o de carronyaire acompanyant la seva ombra en la ruta funesta de les guerres. Fa molts segles que entraren a formar part del servei d'Atenea. En altres cultures, fill del diable. A Escòcia envoltant nivells alts de superstició que causaren estralls en temps passats, i els nadius americans d'Alaska, atribuint-li la creació de l'home amb un inqüestionable punt d'irreverència. Els aborígens australians asseguren que fou l'inventor de la mort, per divertir-se amb les viudes. En moltes altres cultures, el corb que pot agafar forma humana és el gran mestre en les arts amatòries, però quan entra en escena, algun ésser estimat marxa. A la vila on visc, l'escola pública encastellada ella, bellíssima, sobre un turonet, ocupa el mateix lloc on les autoritats, segles enrere, hi feien penjar els bandejats, quasi sempre esquarterats. És així com sempre han anat tan bons aquests animals per aquí dalt, tant, que el poeta enyorat de cavall verd, en Rafel Jaume, poblà alguns versos amb la seva presència al llibret Escrit a Bunyola. La rondalla de la rabosa i l'eriçó també el reivindica de manera més popular. Són els mateixos que cada tarda es retiren de Son Reus a dormir als roquissars de la serra. Massa consonants al seu idioma, al món hi ha unes quaranta-cinc espècies. Posseeixen una ment aventurera i exploradora, cerquen coses noves, experimenten... Les osques a les seves ales serveixen per diferenciar-los. De la seva negritud, l'esmalt del seu bec és el darrer negre que es perd si en trobau l'esquelet. En proporció a la seva mida, és una de les criatures més intel·ligents i evolucoonades de la terra. Un dels trets que el destaca per sobre d'altres animals, com l'home, és el fet d'utilitzar eines. Entre els ocells, els ferrericos i el trencalòs també, però sense arribar al mateix nivell. A Oklahoma, un corb esmolà la punta d'una estella, feta per ell mateix a partir de la fusta d'un pal d'electricitat, i tot per punyir un forat i fer sortir una sucosa i nodrida aranya. Aquests que boten i s'apropen a les places de les ciutats més importants de la vella Europa són, també, l'encarnació del mal?

Solen fer els nius en llocs on els escaladors que hi arriben asseguren que trien unes vistes de privilegi i hi cerquen volgudament la bellesa. Una bellesa pràctica a l'hora d'albirar qualsevol moviment, sobretot de debilitat per part d'altri. Ja diuen que «la necessitat és la mare de totes les virtuts», ho recorda aquella vella història d'aquell corb que es moria de set i trobà un càntir amb només un dit d'aigua al fons i no tingué altre remei per salvar la vida, d'anar fent viatges i viatges de macolins per anar pujant i omplint el recipient fins que el nivell pujàs prou i posàs l'aigua al seu abast. Hi ha certes concepcions de la vida que avui són com la set d'aquest corb, amb la difèrencia que quan es lapida a pedrades tot el que envolta un mateix, després es fa molt difícil no trobar forats i destrucció arreu. Tot i ser animals molt individuals, la necessitat ha fet que funcionin força bé, en poblacions cooperatives, fins al punt que en estudis americans molt recents, s'ha comprovat com en una mateixa colla, els polls de la niarada anterior, és a dir, els joves ja quasi independents, vetllen els seus germans acabats de néixer, mentre que els pares són a omplir el gavatx per peixir-los. Són capaços de tenir cura de niarades anteriors. Com a molt duren catorze anys i la normalitat és de set anys, com el poema dels 7 corbs de A.Weisgerber del 1905. Fins i tot, una femella vídua es pot «casar»de bell nou per pujar la colla que ha quedat mitja òrfena i amb un mascle «immigrant» davant la necessitat.

Filen tan prim que, a Saskatchewan Central i davant la competència i la manca d'aliment, un corb deixa de menjar, s'estufa i fa veure que es mor, l'esbart invasor passa de llarg i després es continua alimentant tranquil·lament. A Escandinàvia han après a treure la ginya amb les potes i robar un tros de peix que l'ham portava. Al Japó, utilitzen els cotxes de trencanous. Quan el semàfor es posa vermell, els ocells baixen i col·loquen el fruit i en passar aquests per sobre, tornen a baixar a menjar o a recol·locar si ha fallat.

Al nostre més proper redol, no és molt difícil contemplar davant un vessament de galletes d'Inca com els teuladers esperen que els peuets infantils dels patis d'escola les trepitgin i poder assaborir les miques. Corbs i teuladers, gorrions i corbs, vostès tenen molta paciència havent arribat fins aquí, el proper dia recordarem que deia de tot això el sr. Jovellanos.