Després d'aquestes cruels comparances, pobres animalets...
opp!... opp! és realment injust haver intentat rebaixar aquestes
criatures de Déu, equiparant-les a certs elements que habiten els
llocs més poc evolucionats d'aquesta societat. Rectifico
públicament davant el lapsus a l'hora de denigrar la imatge de
criatures tan intel·ligents.
Existeixen molts tipus de conductes entre ells, i la seva
presència és de gran utilitat en un entorn on afegeixen grans dosis
de bellesa. El jove Robert Walser, en la seva condició de
passejant, quan començava en els seus Quaderns de Fritz Kocher
observava astorat «quin aspecte ofereixen ara els arbres! les seves
branques travessen com espases esmolades la llum grisa, es poden
veure, fins i tot, corbs que en altres circumstàncies no es veuen.
No se senten cantar els ocells. La naturalesa és, realment, quelcom
meravellós...»
El més curiós d'aquesta història és que les forces que regeixen
el món són tan implacables que la negritud del corvus es fa tan
intensa que llambreja amb els rajos solars, esdevé el principi i el
final d'una mateixa cosa i solca el cel solitari.
Les llegendes escandinaves ja l'associen a aquell que escolleix
els caiguts, fins i tot, vaticinaven quin dels dos bàndols en
lliça, anava a caure, a perdre la batalla. S'imaginen vostès, com
esdevenien en revulsiu a l'hora de combatre, veure com voltaven a
sobre del bàndol que havien triat. Ja sabien quins eren els que
anaven a perdre molt abans de començar, probablement pel nombre.
Per altra banda, la domesticació dels corbs és a l'Índia i és a
Mancor de la Vall en el cas de Rasputín. El cas és que fa molts
segles que coneix la companyia del'home, vivint a jardins (a París
és increïble les confiances que es prenen) o de carronyaire
acompanyant la seva ombra en la ruta funesta de les guerres. Fa
molts segles que entraren a formar part del servei d'Atenea. En
altres cultures, fill del diable. A Escòcia envoltant nivells alts
de superstició que causaren estralls en temps passats, i els nadius
americans d'Alaska, atribuint-li la creació de l'home amb un
inqüestionable punt d'irreverència. Els aborígens australians
asseguren que fou l'inventor de la mort, per divertir-se amb les
viudes. En moltes altres cultures, el corb que pot agafar forma
humana és el gran mestre en les arts amatòries, però quan entra en
escena, algun ésser estimat marxa. A la vila on visc, l'escola
pública encastellada ella, bellíssima, sobre un turonet, ocupa el
mateix lloc on les autoritats, segles enrere, hi feien penjar els
bandejats, quasi sempre esquarterats. És així com sempre han anat
tan bons aquests animals per aquí dalt, tant, que el poeta enyorat
de cavall verd, en Rafel Jaume, poblà alguns versos amb la seva
presència al llibret Escrit a Bunyola. La rondalla de la rabosa i
l'eriçó també el reivindica de manera més popular. Són els mateixos
que cada tarda es retiren de Son Reus a dormir als roquissars de la
serra. Massa consonants al seu idioma, al món hi ha unes
quaranta-cinc espècies. Posseeixen una ment aventurera i
exploradora, cerquen coses noves, experimenten... Les osques a les
seves ales serveixen per diferenciar-los. De la seva negritud,
l'esmalt del seu bec és el darrer negre que es perd si en trobau
l'esquelet. En proporció a la seva mida, és una de les criatures
més intel·ligents i evolucoonades de la terra. Un dels trets que el
destaca per sobre d'altres animals, com l'home, és el fet
d'utilitzar eines. Entre els ocells, els ferrericos i el trencalòs
també, però sense arribar al mateix nivell. A Oklahoma, un corb
esmolà la punta d'una estella, feta per ell mateix a partir de la
fusta d'un pal d'electricitat, i tot per punyir un forat i fer
sortir una sucosa i nodrida aranya. Aquests que boten i s'apropen a
les places de les ciutats més importants de la vella Europa són,
també, l'encarnació del mal?
Solen fer els nius en llocs on els escaladors que hi arriben
asseguren que trien unes vistes de privilegi i hi cerquen
volgudament la bellesa. Una bellesa pràctica a l'hora d'albirar
qualsevol moviment, sobretot de debilitat per part d'altri. Ja
diuen que «la necessitat és la mare de totes les virtuts», ho
recorda aquella vella història d'aquell corb que es moria de set i
trobà un càntir amb només un dit d'aigua al fons i no tingué altre
remei per salvar la vida, d'anar fent viatges i viatges de macolins
per anar pujant i omplint el recipient fins que el nivell pujàs
prou i posàs l'aigua al seu abast. Hi ha certes concepcions de la
vida que avui són com la set d'aquest corb, amb la difèrencia que
quan es lapida a pedrades tot el que envolta un mateix, després es
fa molt difícil no trobar forats i destrucció arreu. Tot i ser
animals molt individuals, la necessitat ha fet que funcionin força
bé, en poblacions cooperatives, fins al punt que en estudis
americans molt recents, s'ha comprovat com en una mateixa colla,
els polls de la niarada anterior, és a dir, els joves ja quasi
independents, vetllen els seus germans acabats de néixer, mentre
que els pares són a omplir el gavatx per peixir-los. Són capaços de
tenir cura de niarades anteriors. Com a molt duren catorze anys i
la normalitat és de set anys, com el poema dels 7 corbs de
A.Weisgerber del 1905. Fins i tot, una femella vídua es pot
«casar»de bell nou per pujar la colla que ha quedat mitja òrfena i
amb un mascle «immigrant» davant la necessitat.
Filen tan prim que, a Saskatchewan Central i davant la
competència i la manca d'aliment, un corb deixa de menjar, s'estufa
i fa veure que es mor, l'esbart invasor passa de llarg i després es
continua alimentant tranquil·lament. A Escandinàvia han après a
treure la ginya amb les potes i robar un tros de peix que l'ham
portava. Al Japó, utilitzen els cotxes de trencanous. Quan el
semàfor es posa vermell, els ocells baixen i col·loquen el fruit i
en passar aquests per sobre, tornen a baixar a menjar o a
recol·locar si ha fallat.
Al nostre més proper redol, no és molt difícil contemplar davant
un vessament de galletes d'Inca com els teuladers esperen que els
peuets infantils dels patis d'escola les trepitgin i poder
assaborir les miques. Corbs i teuladers, gorrions i corbs, vostès
tenen molta paciència havent arribat fins aquí, el proper dia
recordarem que deia de tot això el sr. Jovellanos.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.