A Menorca acaba de succeir un fet luctuós, una defunció que ha
colpit molta gent: divendres passat "i rob les paraules al seu
darrer editorial" es va apagar la veu d'Es Carrer de Menorca, un
setmanari d'informació i opinió que ens ha acompanyat puntualment
durant gairebé dos anys.
Es Carrer va néixer a partir de la iniciativa d'un petit grup
d'emprenedors d'edats diverses que, amb molta d'empenta, van
aconseguir aplegar el nombre suficient de socis disposats a fer la
inversió necessària per posar en marxa un nou mitjà de comunicació:
cent per cent menorquí, independent, i en català. Tot un luxe per a
una realitat demogràficament tan exigua com és Menorca i que, més
enllà del nombre de lectors i subscriptors que pogués arribar a
assolir, pel sol fet de néixer representava una alenada d'aire
fresc en el panorama comunicatiu menorquí, limitat des de fa anys a
dos diaris locals, el veterà Menorca i la més recent edició
menorquina de l'Ultima Hora, a més de l'oferta de les revistes
d'àmbit estrictament local, municipal.
Es podrà ara discutir "rectific: s'ha de discutir, és bo que es
discuteixi" sobre el que ha passat, sobre els motius que han fet
inviable la continuïtat del projecte. Els membres de l'equip de la
revista reconeixen no haver sabut guanyar-se el suport social de
l'illa, no amaguen que les raons principals que han precipitat el
tancament han estat els problemes econòmics, i al mateix temps
reivindiquen, i trob que fan molt bé, que en tot moment han
intentat fer bé les coses, fer un producte de comunicació digne i
de qualitat, i rectificar i introduir canvis amb l'objectiu
d'ampliar la seva difusió, el nombre de vendes, la publicitat
inserida, i tot allò que, en definitiva, hauria permès la
pervivència d'Es Carrer.
Sigui com sigui, ara Menorca ha perdut un mitjà de comunicació,
i la primera conseqüència, innegable, òbvia, és que l'espai
informatiu illenc ha perdut pluralisme. I aquesta és una pèrdua que
ens afecta tots els menorquins i menorquines, fóssim o no lectors
d'Es Carrer. Només pel fet que en diverses ocasions aquesta revista
hagi tret a la llum temes punyents i susceptibles de debat ha
provocat el millor que podia passar: que els altres mitjans de
comunicació, introduint legítimament altres punts de vista,
fiquessin cullerada en aquests temes i contribuïssin a fomentar el
debat públic, la creació d'opinió pública.
Però ja no em vull lamentar més per tot el que representa la
desaparició d'Es Carrer. El que més m'interessa en aquest moment, i
si em descuid no ho faré perquè hauré acabat l'espai d'aquest
article, és denunciar que les institucions públiques de les Illes
Balears no hagin evitat, amb coratge i decisió, aquest final. Si
els propietaris i socis no podien fer front al cost econòmic per
mantenir la revista, s'havia d'haver fet allò que es fa en
qualsevol país normal quan el Govern considera estratègica la
supervivència d'un sector, d'un projecte o d'una iniciativa.
Qualsevol Govern que cregui en el seu país té raons d'estat per
preservar determinades iniciatives de la seva societat. A les Illes
Balears, tenim precedents amb empreses considerades emblemàtiques,
a les quals el Govern autonòmic, en distintes etapes i de distints
colors, hi ha abocat ajudes quantioses de fons públics per evitar
el seu enfonsament. El mateix passa cada dia amb el sosteniment,
via subvencions o convenis, d'iniciatives culturals que no podrien
sobreviure totes soles però que, amb molt bon criteri, s'estalonen
perquè presten un veritable servei social.
El que em dol, el que em rebel·la, és que Es Carrer, l'únic
mitjà de comunicació d'àmbit menorquí editat íntegrament en català,
no hagi merescut aquesta consideració per part d'un Govern
progressista i nacionalista. Al darrer editorial es diu en relació
al tancament que «no hi ha culpables». D'acord. Ningú no ha matat
Es Carrer, però és suficient, tristament suficient, que se l'hagi
deixat morir.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.