A Menorca acaba de succeir un fet luctuós, una defunció que ha colpit molta gent: divendres passat "i rob les paraules al seu darrer editorial" es va apagar la veu d'Es Carrer de Menorca, un setmanari d'informació i opinió que ens ha acompanyat puntualment durant gairebé dos anys.

Es Carrer va néixer a partir de la iniciativa d'un petit grup d'emprenedors d'edats diverses que, amb molta d'empenta, van aconseguir aplegar el nombre suficient de socis disposats a fer la inversió necessària per posar en marxa un nou mitjà de comunicació: cent per cent menorquí, independent, i en català. Tot un luxe per a una realitat demogràficament tan exigua com és Menorca i que, més enllà del nombre de lectors i subscriptors que pogués arribar a assolir, pel sol fet de néixer representava una alenada d'aire fresc en el panorama comunicatiu menorquí, limitat des de fa anys a dos diaris locals, el veterà Menorca i la més recent edició menorquina de l'Ultima Hora, a més de l'oferta de les revistes d'àmbit estrictament local, municipal.

Es podrà ara discutir "rectific: s'ha de discutir, és bo que es discuteixi" sobre el que ha passat, sobre els motius que han fet inviable la continuïtat del projecte. Els membres de l'equip de la revista reconeixen no haver sabut guanyar-se el suport social de l'illa, no amaguen que les raons principals que han precipitat el tancament han estat els problemes econòmics, i al mateix temps reivindiquen, i trob que fan molt bé, que en tot moment han intentat fer bé les coses, fer un producte de comunicació digne i de qualitat, i rectificar i introduir canvis amb l'objectiu d'ampliar la seva difusió, el nombre de vendes, la publicitat inserida, i tot allò que, en definitiva, hauria permès la pervivència d'Es Carrer.

Sigui com sigui, ara Menorca ha perdut un mitjà de comunicació, i la primera conseqüència, innegable, òbvia, és que l'espai informatiu illenc ha perdut pluralisme. I aquesta és una pèrdua que ens afecta tots els menorquins i menorquines, fóssim o no lectors d'Es Carrer. Només pel fet que en diverses ocasions aquesta revista hagi tret a la llum temes punyents i susceptibles de debat ha provocat el millor que podia passar: que els altres mitjans de comunicació, introduint legítimament altres punts de vista, fiquessin cullerada en aquests temes i contribuïssin a fomentar el debat públic, la creació d'opinió pública.

Però ja no em vull lamentar més per tot el que representa la desaparició d'Es Carrer. El que més m'interessa en aquest moment, i si em descuid no ho faré perquè hauré acabat l'espai d'aquest article, és denunciar que les institucions públiques de les Illes Balears no hagin evitat, amb coratge i decisió, aquest final. Si els propietaris i socis no podien fer front al cost econòmic per mantenir la revista, s'havia d'haver fet allò que es fa en qualsevol país normal quan el Govern considera estratègica la supervivència d'un sector, d'un projecte o d'una iniciativa. Qualsevol Govern que cregui en el seu país té raons d'estat per preservar determinades iniciatives de la seva societat. A les Illes Balears, tenim precedents amb empreses considerades emblemàtiques, a les quals el Govern autonòmic, en distintes etapes i de distints colors, hi ha abocat ajudes quantioses de fons públics per evitar el seu enfonsament. El mateix passa cada dia amb el sosteniment, via subvencions o convenis, d'iniciatives culturals que no podrien sobreviure totes soles però que, amb molt bon criteri, s'estalonen perquè presten un veritable servei social.

El que em dol, el que em rebel·la, és que Es Carrer, l'únic mitjà de comunicació d'àmbit menorquí editat íntegrament en català, no hagi merescut aquesta consideració per part d'un Govern progressista i nacionalista. Al darrer editorial es diu en relació al tancament que «no hi ha culpables». D'acord. Ningú no ha matat Es Carrer, però és suficient, tristament suficient, que se l'hagi deixat morir.