Si hi ha una cosa que és ben característica de la Setmana Santa "encapironats, panades i rubiols a part" és la dèria que sembla que agafa a molta gent per viatjar. Record amb especial agrura els viatges d'anada i tornada de vacances de Setmana Santa dels meus anys "una vintena" de viure a Barcelona. Tant feia si eren en vaixell com en avió: sempre anaven a vesar de gent que venia a passar aquests dies per aquí i ens interferien als que ens consideràvem de debò els usuaris legítims d'aquests transports en aquells dies tan assenyalats.
En particular, tinc un record inoblidable d'una tornada en vaixell que anava tan ple que fins i tot no quedava gens d'espai a coberta per seure encara que fos a terra. Però ara la cosa va més d'aeroports i cues i més cues "una altra forma de fer processons" primer per aconseguir la targeta d'embarcament; segon, per passar els controls dits de seguretat i, tercer, per pujar a l'avió. Les segones i les terceres semblen inevitables, però Internet i les tecnologies digitals aviat varen esdevenir un aliat indispensable per estalviar-nos les primeres.
Un bon dia va començar a ser possible fer la targeta d'embarcament a través d'Internet, amb vint i quatre hores d'antelació i això va significar un avantatge "al manco en el meu cas" per a aquelles companyies que oferien aquesta opció: quan havies de viatjar, poder fer la targeta amb antelació, va començar a ser un criteri ben bé indispensable, tant que "de vegades" fins i tot passava per damunt del preu.
Aquesta va ser una innovació que va deixar pràcticament sense opcions de futur "ni ben bé de present" una altra innovació adreçada a estalviar les cues de facturació: els quioscs d'autofacturació, molt promocionats per les companyies que en tenien, malgrat el rebuig d'alguns usuaris que no volien haver de pensar per ells mateixos, que volien que els donessin la feina feta. Crec recordar que encara existeixen aquests quioscs, però cada vegada són més els usuaris que arriben a la porta d'embarcament amb les targetes impreses des de ca seva o de la feina, la qual cosa significa "a més" un estalvi considerable de paper i tinta per a les companyies aèries. Però la cosa sembla que està anant una passa més enllà i en una direcció ben interessant: si les proves que estan fent algunes aerolínies americanes funcionen, aviat no caldrà ni haver d'imprimir les targetes, n'hi haurà prou amb fer passar per un lectors aposta un codi de barres "més aviat un nigul de punts, com els de les declaracions de renda" que sortirà per la pantalla del mòbil. Per ventura així s'arribarà per primera vegada a la promesa de l'estalvi de paper associat a les tecnologies digitals.
De fet, ja hi ha companyies a Europa "com Spanair" que ofereixen el servei de facturació per mòbil, tot i que encara requereix passar pel mostrador de facturació per convertir el codi de barres en una targeta física. I és que la viabilitat d'aquestes digitals en el mòbil depèn, en bona mesura, de la voluntat dels serveis de seguretat dels aeroports. Ara mateix, abans de passar el control, et demanen que mostris la targeta d'embarcament de paper per assegurar que ets un passatger de debò, i el sistema dels codis de barres requeriria de lectors també en el controls de seguretat. De fet, una de les primeres vegades que "tot cofoi" vaig anar a passar el control de seguretat amb una targeta impresa a casa, vaig haver de menester paciència i energia per convèncer l'agent de seguretat que allò n'era una de vàlida: només la meva determinació i l'ajut d'un supervisor em van estalviar haver d'anar a passar la corresponent cua. O sigui que, amb el permís dels serveis de seguretat dels aeroports, aquest és el futur: abans de dos o tres anys, les cues "processons" que hem de fer "especialment per Setmana Santa" per facturar seran desplaçades a cues "processons" en el control de seguretat amb el mòbil a la mà. Això sí, em fa l'efecte que el que no ens podrem estalviar és la penitència d'una forma o altra de processons.
