Tots els manuals d'història d'Espanya coincideixen en afirmar que el bipartidisme era una de les característiques fonamentals del règim de la Restauració borbònica. Efectivament, sota el règim liberal parlamentari instaurat el 1874-1876, i que va perdurar fins al 1923, dos grans partits, el liberal i el conservador, es turnaven pacíficament en el poder. En aquella època, el control, la manipulació electoral i el caciquisme desvirtuaven unes eleccions que, des del 1891, ja es feien amb sufragi universal masculí. Amb tot, i malgrat els nombrosos defectes d'aquest sistema (d'excessiu clericalisme, persistència del latifundisme, lent procés d'alfabetització), és difícil trobar uns comicis amb un bipartidisme tan gran com el d'aquestes eleccions de març del 2008. Recordem que només 27 escons han escapat a la golafreria del PP i PSOE i que només CiU (10 escons) i PNB (6 escons) han aconseguit tenir més de tres diputats en el Congrés.
Fins i tot sota sufragi censatari (és a dir, quan només votaven els sectors acomodats), sovint hi havia un major pluralisme polític. Així, per exemple, el 1881, amb els liberals de Sagasta en el poder, certament hi havia un predomini aclaparador dels anomenats governamentals, amb 297 diputats liberals afins. Però, a l'oposició, a més dels conservadors (amb tan sols 39 escons), també hi havia 38 (!) diputats del Partit Demòcrata, denominat sovint Possibilista o Republicà Possibilista, que havia fundat Emilio Castelar com un instrument de lluita política al si del sistema de la Restauració amb un programa esquerrà però força moderat. I per cert, que a la circumscripció de Mallorca (aleshores cada illa escollia per separat els seus diputats), aquest partit obtingué un diputat, l'advocat Joaquim Fiol, que s'aprofità d'una aliança amb els liberals. També varen esser elegits diputats 19 independents o d'adscripció dubtosa, una espècie que ha desaparegut amb la segona restauració. A més, el Congrés de Diputats elegit el 1881 també allotjava tres catòlics radicals de la Unió Catòlica i dos carlins.
Una dècada després, el 1891, i ja amb sufragi universal masculí, malgrat el fort bipartidisme (253 diputats conservadors i afins, i 74 liberals) també podien fer sentir la seva veu a Madrid 31 republicans de la Coalició Republicana, que aconseguiren triomfar en algunes de les ciutats més importants (Madrid, València, La Corunya, Còrdova); uns 9 diputats reformistes; altres 8 seguidors del turbulent Cristino Martos, que havia fundat un nou Partit Demòcrata, i 7 carlistes i integristes. Completaven l'hemicicle 16 diputats mals d'ubicar ideològicament.
Després de la crisi del 1898, el pluralisme polític es va eixamplar un poc encara que sense amenaçar el bipartidisme monàrquic. En els comicis del 1903, varen esser elegits 36 diputats de la Unió Republicana, la qual cosa va constituir el seu millor èxit durant tota la Restauració. I per cert que a la circumscripció de Menorca triomfà, per sisena i darrera vegada, el republicà R. Prieto i Caules. Però en aquella data també aconseguiren l'escó 9 demòcrates seguidors de Canalejas, 7 carlistes i altres 7 regionalistes, cinc dels quals pertanyien a la Lliga Regionalista de Catalunya. Així mateix, en aquest Congrés de Diputats del 1903, hi eren presents 6 conservadors dissidents seguidors de Romero Robledo i altres quatre que tenien com a cap el duc de Tetuan, Carlos O'Donnell i Abreu.
El problema de la Restauració és que mai no es va arribar a «purificar» del tot el sufragi i les opcions adverses al sistema sempre restaren francament minoritàries. Així i tot, en el darrer Congrés constituït d'acord amb la Constitució de 1876, arran dels comicis d'abril del 1923, hi eren presents 22 regionalistes (21 dels quals de la Lliga Republicana de Catalunya i un nacionalista basc elegit a Navarra), 11 republicans (inclòs un diputat nacionalista del Partit Republicà Català), 7 socialistes i 6 carlins. A més, també assoliren representació els reformistes, com a mínim amb dos escons, i hi havia una trentena de diputats independents o poc afins a les forces polítiques més organitzades.
Evidentment, l'Estat espanyol de la Restauració no era cap model a seguir. Però els demòcrates d'aleshores, que lluitaven contra el predomini oligàrquic representat pel Partit Conservador, i no tant, pel Partit Liberal, segurament no s'haurien cregut mai que una vertadera democràcia parlamentària es limitàs a un bipartidisme fonamentat en la por que governi el contrari i en la transformació perversa d'uns comicis legislatius en presidencials.
