Tots els manuals d'història d'Espanya coincideixen en afirmar
que el bipartidisme era una de les característiques fonamentals del
règim de la Restauració borbònica. Efectivament, sota el règim
liberal parlamentari instaurat el 1874-1876, i que va perdurar fins
al 1923, dos grans partits, el liberal i el conservador, es
turnaven pacíficament en el poder. En aquella època, el control, la
manipulació electoral i el caciquisme desvirtuaven unes eleccions
que, des del 1891, ja es feien amb sufragi universal masculí. Amb
tot, i malgrat els nombrosos defectes d'aquest sistema (d'excessiu
clericalisme, persistència del latifundisme, lent procés
d'alfabetització), és difícil trobar uns comicis amb un
bipartidisme tan gran com el d'aquestes eleccions de març del 2008.
Recordem que només 27 escons han escapat a la golafreria del PP i
PSOE i que només CiU (10 escons) i PNB (6 escons) han aconseguit
tenir més de tres diputats en el Congrés.
Fins i tot sota sufragi censatari (és a dir, quan només votaven
els sectors acomodats), sovint hi havia un major pluralisme
polític. Així, per exemple, el 1881, amb els liberals de Sagasta en
el poder, certament hi havia un predomini aclaparador dels
anomenats governamentals, amb 297 diputats liberals afins. Però, a
l'oposició, a més dels conservadors (amb tan sols 39 escons), també
hi havia 38 (!) diputats del Partit Demòcrata, denominat sovint
Possibilista o Republicà Possibilista, que havia fundat Emilio
Castelar com un instrument de lluita política al si del sistema de
la Restauració amb un programa esquerrà però força moderat. I per
cert, que a la circumscripció de Mallorca (aleshores cada illa
escollia per separat els seus diputats), aquest partit obtingué un
diputat, l'advocat Joaquim Fiol, que s'aprofità d'una aliança amb
els liberals. També varen esser elegits diputats 19 independents o
d'adscripció dubtosa, una espècie que ha desaparegut amb la segona
restauració. A més, el Congrés de Diputats elegit el 1881 també
allotjava tres catòlics radicals de la Unió Catòlica i dos
carlins.
Una dècada després, el 1891, i ja amb sufragi universal masculí,
malgrat el fort bipartidisme (253 diputats conservadors i afins, i
74 liberals) també podien fer sentir la seva veu a Madrid 31
republicans de la Coalició Republicana, que aconseguiren triomfar
en algunes de les ciutats més importants (Madrid, València, La
Corunya, Còrdova); uns 9 diputats reformistes; altres 8 seguidors
del turbulent Cristino Martos, que havia fundat un nou Partit
Demòcrata, i 7 carlistes i integristes. Completaven l'hemicicle 16
diputats mals d'ubicar ideològicament.
Després de la crisi del 1898, el pluralisme polític es va
eixamplar un poc encara que sense amenaçar el bipartidisme
monàrquic. En els comicis del 1903, varen esser elegits 36 diputats
de la Unió Republicana, la qual cosa va constituir el seu millor
èxit durant tota la Restauració. I per cert que a la circumscripció
de Menorca triomfà, per sisena i darrera vegada, el republicà R.
Prieto i Caules. Però en aquella data també aconseguiren l'escó 9
demòcrates seguidors de Canalejas, 7 carlistes i altres 7
regionalistes, cinc dels quals pertanyien a la Lliga Regionalista
de Catalunya. Així mateix, en aquest Congrés de Diputats del 1903,
hi eren presents 6 conservadors dissidents seguidors de Romero
Robledo i altres quatre que tenien com a cap el duc de Tetuan,
Carlos O'Donnell i Abreu.
El problema de la Restauració és que mai no es va arribar a
«purificar» del tot el sufragi i les opcions adverses al sistema
sempre restaren francament minoritàries. Així i tot, en el darrer
Congrés constituït d'acord amb la Constitució de 1876, arran dels
comicis d'abril del 1923, hi eren presents 22 regionalistes (21
dels quals de la Lliga Republicana de Catalunya i un nacionalista
basc elegit a Navarra), 11 republicans (inclòs un diputat
nacionalista del Partit Republicà Català), 7 socialistes i 6
carlins. A més, també assoliren representació els reformistes, com
a mínim amb dos escons, i hi havia una trentena de diputats
independents o poc afins a les forces polítiques més
organitzades.
Evidentment, l'Estat espanyol de la Restauració no era cap model
a seguir. Però els demòcrates d'aleshores, que lluitaven contra el
predomini oligàrquic representat pel Partit Conservador, i no tant,
pel Partit Liberal, segurament no s'haurien cregut mai que una
vertadera democràcia parlamentària es limitàs a un bipartidisme
fonamentat en la por que governi el contrari i en la transformació
perversa d'uns comicis legislatius en presidencials.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.