algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
25°

Sobre nacionalismes

L'endemà de les eleccions, Miquel Payeras publicava una anàlisi dels resultats d'Unitat que mereix ser, si més no, complementada. Les dades són diàfanes i no susceptibles d'interpretacions, tot i que encara fa curta la comparativa de la davallada de vots quan obvia els gairebé 3.000 vots d'ERC de l'any 1993 que s'haurien d'afegir als més de 30.000 d'UM i PSM. En tot cas, no és la mida de l'escaló el motiu d'aquestes reflexions, sinó el titular i la conclusió del periodista: «A Balears hi ha pocs, molt pocs, nacionalistes». No hi estic d'acord, perquè així com no tothom és d'esquerres o de dretes, en major o menor grau tothom és nacionalista. Un exemple recent: Javier Bardem, autoproclamat no fa dos anys «ciutadà del món contrari a qualsevol nacionalisme», quan li donaren l'Oscar el va dedicar a tot Espanya i a tots els espanyols! Si hagués fet el mateix un català amb la seva nació, hauria rebut de pertot! L'aplicació del terme nacionalista, avui i aquí, es redueix als que no som nacionalistes espanyols. I això passa precisament quan el nacionalisme més salvatge és l'espanyol; sobretot el del PP. Algú creu més nacionalista Pere Sampol que Maria Salom? Jo no. Si es posàs en marxa un «comptador patriòtic» segur que Salom s'omple tant o més la boca d'Espanya que Sampol de Mallorca. El nacionalisme és un sentiment transversal que no té res a veure amb la concepció ideològica esquerrana, centrista o dretana. Té una dimensió pròpia i distinta amb un pes mutable segons les circumstàncies. Tothom és nacionalista, sigui palestí, sigui israelià, sigui suec o sigui cubà! Fins i tot, per exclusió, els apàtrides són proselitistes de la no-pàtria. Enguany menjarem morena amb el segon centenari del 2 de maig de 1808, quan el poble de Madrid s'aixecà contra Napoleó. Va ser una revolta nacionalista espanyola contra l'ocupació. He posat aquest exemple per fer notar un segon concepte diferenciador entre els nacionalismes: el d'alliberament. Potser era l'adjectiu que no va posar Payeras per distingir-lo del d'opressió que és clarament majoritari!

Hi ha una segona reflexió que, en aquestes eleccions, ha agafat una rellevància major. Els nacionalistes no voten, únicament, en funció d'escollir entre una opció nacionalista i una de no-nacionalista. I no ho fan, perquè totes les opcions tenen un component nacionalista. És més, en aquestes darreres eleccions, hi havia dos models diferenciats. D'una banda, el que representava el PSOE, que durant quatre anys s'ha proclamat defensor de l'Espanya plural, plurinacional i plurilingüística. De l'altra el PP, que també durant quatre anys s'ha proclamat defensor de l'Espanya més jacobina, uniformista i anorreadora de les diverses nacions. Les propostes de respecte a la llengua, a la cultura i a la identitat nacional d'un partit topava amb l'anunci d'esclafar qualsevol vestigi nacional de l'altre. Aquests dos models, mai tan diferenciats com ara, han actuat com a centres de dues circumferències a l'entorn de les quals giraven uns satèl·lits que perdien singularitat. El resultat era de preveure: Catalunya, el País Basc i les Balears han decidit barrar el pas a l'Espanya franquista (i nacionalcatolicista) de Rajoy, Acebes i Zaplana que ha pujat al País Valencià i a Madrid, en vots i escons, gràcies al seu nacionalisme radical! Els dos projectes que s'enfrontaven, molt més que entre diferències socials, decidien sobretot entre dos models d'Espanya: la de les autonomies (fins i tot amb qualque passa a favor del federalisme) o la d'una regressió a un fort centralisme. Tot plegat, ha resultat determinant i tots els nacionalistes (tant els espanyols com els no espanyols) han tengut molt present aquesta prioritat a l'hora d'emetre el vot.

Un tercer factor clau i determinant, de solvència contrastada empíricament, és que la gent prefereix votar l'original que les fotocòpies! Catalunya i Balears en són dos exemples clars. Els diputats d'ERC han anat a parar al sac del PSC i milers de vots dels partits que integren Unitat han engreixat la senalla del PSIB-PSOE. El motiu és el tripartit al Principat de Catalunya i el pacte de centreesquerra a les Illes Balears. Per votar un col·laborador es pot votar el titular! Aquest vot erràtic («deixat») està certificat per l'efecte contrari: els únics partits nacionalistes que han resistit la reculada són el PNB i CiU, els dos que no comparteixen tasques de govern ni amb PP ni amb PSOE i que, per tant, mantenen nítida la seva personalitat no subjugada. El cas d'ERC és paradigmàtic. Si a la Generalitat han preferit donar suport al PSC (unint-s'hi per l'esquerra) que a CiU, partit guanyador de les eleccions catalanes (unint-s'hi pel nacionalisme), el missatge a l'elector és directe: votau PSC... sense intermediaris!

A les darreres eleccions el vot es decidia amb tots els elements en disputa. La crispació generada pel PP contra Catalunya i el País Basc obligava a escollir entre dos models que també representaven un component «nacionalista». Aquest component s'ha fet present amb el vot traspassat d'ERC, del PSM i d'UM al PSOE. O algú creu que els votants d'ERC de 2004 que ara han votat PSC s'han convertit a l'espanyolisme? No. El PSC (i el PSIB a Balears) ha defensat arguments similars a ERC i a Unitat: millora de finançament, respecte a les llengües i a les cultures, concepció plurinacional d'Espanya... La por de la reculada ha estimulat el vot útil a l'únic partit que ha ofert garanties d'aturar el PP. A la tradicional dialèctica d'esquerres i dretes, en aquestes eleccions el PSOE s'ha mostrat autonomista i el PP centralista. Això ha situat el component nacionalista no-espanyol en el PSOE i el component espanyolista en el PP. Els vots per comunitats són eloqüents. Els qui han impedit la victòria del PP, a banda dels canaris, hem estat bascos, catalans i illencs. Tant de bo que el PSOE ho vegi, ho reconegui, governi amb coherència i ens eviti peripècies com patir en Bono com a president del Congrés de Diputats.

El fracàs d'Unitat s'ha d'analitzar amb totes les variables que hi han incidit. Una opció com aquesta s'havia de fer amb temps i no precipitadament. El projecte no va ser fruit de l'entusiasme dels partits que integraren la coalició, sinó una conseqüència resignada per manca d'alternatives. Les reticències, molt especialment dels òrgans de direcció política del PSM, es feren públiques. Unitat havia de tenir objectius clars a curt i a mitjan termini, però es va definir com una operació circumstancial (una excursió. segons UM, i un experiment, segons el PSM), orientada exclusivament a obtenir un diputat. Tractant-se d'una coalició, havia d'obrir la participació, engrescar tots els seus membres i, en cap cas, personalitzar un esforç col·lectiu sobre una sola persona i un sol partit. Hauria estat desitjable cercar persones de trajectòria nítida acceptades per tots els autors del pacte. Es va transmetre una idea apocalíptica (o ara o mai) quan la gent no vol assumir maximalismes que ho facin tot qüestió de vida o mort. L'exemple de ser «com els canaris o els aragonesos» tampoc no era gens estimulant, perquè ningú vol ser «com», sinó accentuar la identitat. Vendre la idea messiànica del «salvador del poble» és un altre error, perquè frega pels morros de la gent 30 anys d'equivocacions. A més, els models polítics carismàtics que va iniciar l'admirable Xirinacs al Senat (i Rahola i Labordeta al Congrés espanyol), no passen de l'anècdota. Fins i tot, Catalunya ha tocat amb les mans que els 8 diputats d'ERC no han servit, des del punt de vista nacional català, absolutament per res més que apuntalar Espanya com ho va fer CiU abans. Però hi ha un error de més calat. Igual que han fet ERC i IC-EV amb el PSC, els partits que donaven suport a Unitat compartien la llista al Senat amb el PSIB a Menorca i a les Pitiüses. És mal d'explicar que, en unes mateixes eleccions, es puguin fer enteses al Senat i no al Congrés. Sobretot quan, vist el resultat, el cinquè diputat dins d'una llista única pactada amb el PSIB s'hauria assolit!

Unitat era una operació impossible, feta a la correguda i incapaç de generar confiança als electors, impotent de divulgar una marca improvisada de nova planta sense un estudi previ de mercat, intentant donar satisfacció a les peticions de qualsevol col·lectiu sense uns criteris, evitant compromisos concrets en temes que podien desvetllar contradiccions entre els socis... No obstant això, Unitat hauria pogut servir per esvair recels entre UM i PSM i encalentir motors de cara al futur. No ha estat ni això. L'endemà de saber els resultats també hem sabut, en boca de Biel Barceló, que era una simple experiència puntual, una lletra amb venciment 9 de març i s'ha acabat. Si és així, haurà estat una tudadissa preocupant de recursos humans i econòmics; una vacuna per a la gent que, en comptes «d'ara i sempre», s'ha cregut que «o ara o mai»! D'acord! No s'ha de perpetuar un fracàs, però tampoc claudicar. Quatre anys és un termini prudent per dissenyar una opció amb credibilitat. Cal crear una marca, diferent dels productes espanyols de gran magatzem, amb una missió definida, uns objectius engrescadors, un estudi de viabilitat, bastida sobre un gran pacte social obert i plural. Aquesta legislatura serà determinant per l'evolució del model d'estat. El PSOE necessitarà suports (puntuals o estables) durant tota la legislatura i, segurament, el PNB i CiU tendran la clau dels pressuposts. Ibarretxe té prevista la convocatòria d'una consulta al poble basc, l'aplicació de l'Estatut de Catalunya és un referent immediat, el compromís electoral en matèria de millora del finançament de les Balears... tot plegat seran referents interessants a curt termini del nacionalisme no espanyol. Tothom sap que el pessimista, davant d'una oportunitat, intueix una tragèdia. L'optimista, en canvi, davant d'un fracàs hi veu oportunitats!

Bartomeu Mestre i Sureda, escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.