Bé, ara és menester aterrar sense turbulències. En el món encara continua havent-hi oxigen, la mar, els llibres, els infants, les dones -les dones, ai las!-, la música, els sembrats, cavalls i someres. Els daltabaixos o les victòries electorals ho remenen tot i ens empelten el malson o la il·lusió que res ja no serà com abans. Si aquestes coses afecten el vostre estat d'ànim injectant-hi angoixa, ansietat o depressió, és ben necessari que us serviu de la intel·ligència per establir les distàncies de seguretat respecte del fracàs o de l'èxit. En una xerrada ocasional -ens asseguérem un devora l'altre a l'avió- amb la consellera d'Agricultura i Pesca, Mercè Amer -Garanya-, tornàrem a l'habitual valoració de les coses, al marge del renou i la fúria de canamunts i canavalls. Parlar de la terra amb una persona que pot i vol intervenir-hi amb amor i eficàcia és veritablement encoratjador. Et contagia, la consellera, l'entusiasme pels projectes, els més grans i els més de cada dia, en relació a la terra i la mar de l'arxipèlag. El dia següent havia d'anar a Sineu per donar suport explícit a la Cooperativa de Productors d'Aliments Ecològics, que durien al mercat del dimecres els mens alimentats com altre temps. El client triaria l'animal i diria com vol que li sia servit, sencer, a quarts, les costelletes a banda...Un assumpte que pot fer una aportació de molta substància a la qualitat de vida de tots nosaltres. Això són meravelles que es generen quan la sensibilitat del passat i les tècniques actuals arriben a una bona entesa. En fi, aquestes coses són bàsiques, queden, això no té res a veure amb la ressaca de mala bava electoral que encara entela la convivència. Menjau xotet pasqual i crescut amb herba (no sé com evitar dir-ne ecològic: no m'hi veig, menjar me ecològic em faria la sensació d'estar-me medicant). I, en fi, la consellera comenta també que la societat ha de trobar forma i manera de dir gràcies als pagesos. Sense ells, els espais que hi ha entre ciutat, urbanització i poble, i dels quals encara en deim camp, serien la crostera més purulenta de la naturalesa. Ells «fan» els ametllers en flor, posen la verdor, pura i narcotitzant, en el conró, els daurats estieuncs, els marrons de la terra llaurada, i encara que no són els jardiners de la natura, sí que realment la mantenen en la seva màxima esplendor. Mercè Amer sent des del cor la necessitat de prestigiar la feina del pagès i trobar camins per fer-la rendible, única manera de desestigmatitzar-la. A molts de ciutadans els és tot ben igual, la majoria ni hi pensen, però els encanta, els emmiralla un camp poblat d'ametllers ben alineats, que guapos, aquests ametlers, diu ella, però no miris, no te distreguis, que no tenguéssim un denou. Idò, senyora, qualcú n'ha de tenir esment, de tot això. Bé que li expliquen, quan viatja a França o a Itàlia, qui va fer i qui va manar fer uns jardins o altres. Aquí, algú li hauria d'explicar, senyora, la feina que hi ha per mantenir aquest ordre, perquè els arbres responguin en bones condicions als cicles naturals i els sementers agafin, de tanta verdor, aquest to blavenc, aquesta eufòria contenguda, aquesta plenitud de vida. En fi, senyora... Però el seu marit que no es distregui, no tenguessin un denou.