Em crida en Jaume Vidal perquè vagi a un programa, Taula de
Cinema, que s'emetrà per IB3 (Bonjour Produccions ), amb en Mateu
Morro, en Biel Torrens i en Joan Mateu, moderats per en Josep Maria
Nadal Suau. Primer es passa una pel·lícula i després hi ha debat
sobre la temàtica del film. En aquest cas La Venganza (1958 ) de
Juan Antonio Bardem (1922-2002) i el tema de discussió, el camp, la
seva evolució, la ruralia i el seu futur. Bé.
Partesc a reveure la pel·lícula, abans d'anar al plató. Ja
l'havia vista, de petit, assegudet al cine de Sant Joan, que era
del meu cosí, al llotja que ell tenia i on no hi havia quasi ningú
mai. Allà vaig veure cinema per un tubo, em sonen vagament
pel·lícules en blanc i negre, millor les de Technicolor. D'aquesta,
recordava els ulls de Raf Vallone i les mames de na Carmen Sevilla,
segadors, calor, camps de blat ... Efectivament, La Venganza
(s'havia de dir Los segadores però la censura ho trobà massa) està
ambientada als enormes camps cerealistes de Castella, on les
quadrilles de segadors d'altres parts d'Espanya es llogaven.
Contrapuntejada per una història d'odis familiars. El retorn del
protagonista (Jorge Mistral) germà d'Andrea (Carmen Sevilla),
empresonat injustament per la mort d'un home "el germà d'El Torcido
(Raf Vallone)" construeix la trama, que, sortosament, acabà amb
happy end, després de passejar-se pel melodrama rural, entre la
tragèdia grega i el drama lorquià, tot en to menor i, en alguns
moments, molt forçat per l'aspecte volgudament didàctic de Bardem.
La pel·lícula és interessant per moltes coses, per la tècnica, la
fotografia i l'escenografia, bones, un poc recercades, volgudament
i excessivament «antropològiques», per simular els anys 30.
No es creguin, servidor té una empatia positiva envers el cas de
Bardem "una de les tres «B» fonamentals de la història del nostre
cinema: Berlanga, Buñuel, Bardem" i no va ser fins molt més envant
que vaig haver de «llegir» la pel·lícula en clau evangelitzadora.
Encara ara no sé si és l'hermenèutica exacta. No conec les memòries
de Bardem, però em costa forçar aquesta interpretació. Va així.
Bardem, militant ordenat i convençut del Partit Comunista,
construeix amb aquesta obra una paràbola "les coses no es podien
dir clarament" respecte del que el PCE i Santiago Carrillo havien
llançat com a nova estratègia dels comunistes espanyols: la
«Reconciliación Nacional», la via pacífica cap a la democràcia,
juny de 1956, vint anys després del començament de la guerra civil.
Si es força així la lectura de la pel·lícula, hem de recollir
missatges com: tots feim feina junts, les disputes entre nosaltres,
segadors, queden aparcades, per concentrar-nos contra els dolents
de veritat, els capatassos i els qui comanden. Fins i tot, Fernando
Rey hi fa un «cameo», d'intel·lectual orgànic "amb unes ulleres
enormes com d'«azafata d'1-2-3»" predicant als pagesos que escolten
bocabadats, en una única escena, que recorda molt la factura del
«realisme socialista»; així, en altres moments se senten uns cors
celestials quan es lloa la unitat dels treballadors, com és el cas
després d'un intent de rompre una «vaga» camperola. No sé si val la
pena repensar el film d'aquesta manera: es fa més entenedor i té
més valor afegit? Per remarcar-ho, els he de dir que la filmografia
de Bardem, sobretot la d'aquesta època, és molt diferent respecte
del que es filmava, i això, per un servidor, ja em basta. No té
color. Cómicos (1954), Muerte de un ciclista (1955) o Calle Mayor
(1956) són molt superiors al que es feia, per terme mitjà, en
aquella època "epopeies «nacionales», hagiografies del feixisme
victoriós i comedietes de no res «regeneracionisme crític» es deia
a la manera de fer de Bardem, com un trasplantament del neorealisme
italià aquí. Vaig aprofitar per citar el fet que Betsy Blair, la
protagonista de Calle Mayor, havia estat acollida per Bardem,
perseguida pel macarthisme, el mateix Bardem fou detingut durant la
seva realització. I naturalment, vaig anunciar l'estat de la meva
recerca sobre Muerte de un ciclista en relació a la mort del
corredor de bicicletes Xisco Alomar «Rota», cosí de Gabriel Florit,
la qual cosa em va dur a perseguir en Bardem, encara era viu, fins
que em va confirmar que no, que Muerte de un ciclista no estava
inspirada en la mort del campió de Sineu "la llegenda urbana
assegura que atropellat per una persona de l'entorn familiar del
dictador Franco" sinó que el tema l'havia ideat a partir d'una
noticia ínfima d'un diari de Madrid.
El debat posterior va anar d'agricultors i la ruralia, i els
meus companys, Morro com a historiador i bon coneixedor dels temes
agraris; Biel Torrens, secretari d'Unió de Pagesos, i Joan Mateu,
expert exportador de patata de sa Pobla i component del grup
d'opinió i coordinació pagesa Mesa Agrària, aportaren matisacions
avinents a la problemàtica. No cal dir que en la introducció de la
pel·lícula hi ha ja un intent d'encadenar la temàtica concreta amb
la d'altres pagesos del món i se citen els casos de les planes del
Po, de la Camargue i, fins i tot, els «espaldas mojadas», després
de travessar el Río Grande per entrar clandestinament als Estats
Units. El moderador, Nadal Suau, adequadament, va menar el debat
cap a la problemàtica actual i futura de la pagesia a Mallorca.
Servidor va aprofitar per esmentar alguns dels temes que em
preocupen com el del sòl rústic a les Balears, la rurbanització
actual o el postproductivisme rural com a falsa sortida a la
problemàtica dels qui encara creuen que existeix una Mallorca
Profunda, habitada per pagesos amb calçons amb bufes. En aquest
sentit, Bardem va demanar excuses, amb posterioritat, per haver
utilitzat «caretos» de pagesos tipus Fernando Esteso fent de
«baturro»: cella única, poques dents, gaiatos i tipologia de «rollo
profundo», com la Mallorca Profunda en una paraula. La «guapura» de
Jorge Mistral i Raf Vallone, hi desentonaven excessivament.
Ja desmaquillats férem una cervesa a la terrassa de la cafeteria
d'IB3, després de saludar en Joan Carles Palos, que se n'anava a
presentar el telediari d'allà "amb el baverall posat per no
tacar-se la camisa blanca amb el maquillatge. «Hi ha res de nou?».
«Sí, la temperatura baixarà devers 10 graus», diu en Palos. En Joan
Mateu, de Mateu&UCO de sa Pobla, tornà blanc ... «ai, ai, les
patates, els dos primers camions havien arribat ahir a Anglaterra i
encara queda per collir quasi tot», mentre es posa a parlar en
anglès pel telèfon. «Què fa l'amo en Toni Fontanet?». Deman. «I els
d'Asaja?». «I la consellera d'Agricultura?». Bono! El que em van
contar dóna per a un altre article sobre els actors actuals de la
política agrària a Mallorca. En Biel Torrens reparteix el darrer
número de Mallorca Pagesa, on hi ha una entrevista, entranyable,
amb en Joan Mas «Collet» i la seva dona, Joana Tugores, rememorant
la fundació d'Unió de Pagesos, a partir d'una conferència a l'Obra
Cultural Balear de sa Pobla, l'any 1976. Territoris per a la
nostàlgia. Mirau si Bardem dóna joc per a desfer troca. La venganza
fou nomenada per a un Oscar a la millor pel·lícula estrangera de
1958, cinquanta anys després al seu nebot, Javier Bardem, n'hi han
donat un, d'Oscar. El final. Quan es barallen a mort els dos
protagonistes, els diu un pagès que s'entravessa entre ells:
«Mataros! Pero sabed que al que quede vivo ya le mataremos
nosotros!». I Carmen Sevilla i Raf Vallone, abans enemics "les
dones a la pel·lícula són les viàtiques de l'odi i la venjança"
però al final, enamorats, «reconciliats» carrillísticament, mirant
els camps de blat, diuen una cosa com: «La tierra es grande y
cabemos todos». Vaja, vaja, vaja.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.