El fracàs és rotund. Fins i tot més que això. Es miri com es miri Unitat ha fracassat en tots els fronts possibles i sobretot perquè condemna els nacionalistes a acceptar la realitat, sovint tan donats a no voler veure-la.
L'anàlisi correcta determina que -excepte casos que no són el present- cal comparar el vot al mateix tipus d'eleccions. Per tant, pel cas es fixa l'anàlisi del vot nacionalista estrictament a les eleccions generals, la qual presenta, llavors, una altra qüestió prèvia a dilucidar. Des de quan cal analitzar-lo i quins partits el representen? Com que UM va ser refundada després de la crisi PP-UM de 1992 -abans es deia regionalista-, aquest element ens dóna el marge cronològic per poder comparar vots nacionalistes homologables. En conseqüència, l'anàlisi queda circumscrita a les eleccions generals celebrades d'ençà el 1993 excloent, emperò, les de 2004 perquè el PSM féu part de Progressistes, coalició la qual no es pot considerar genuïnament nacionalista per la presència EU, com també d'Els Verds que tampoc no és d'aquesta orientació ideològica. Una tercera precisió també és necessària fer: el vot nacionalista és el que va a parar a PSM (dit així però tenint en compte que inclou tant el de Mallorca, com el de Menorca com també ENE d'Eivissa), UM i ERC.
Una vegada situats els marges cronològics i el tipus de vot a analitzar, els resultats entre 1993 i 2000 mostren que PSM+UM enregistren 30.152 sufragis el 1993, un 5,3%; 31.523 el 1996, un 7,3%; i 31.805 el 2000, un 8%. Són les úniques tres ocasions en què es pot donar a tot el vot nacionalista entitat homogènia en sigles, ideologia i oferta electoral. Aquestes dades són rellevants perquè ens donen la base a partir de la qual s'enfrontava a les eleccions d'ahir Unitat per les Illes. Així, doncs, la base mitjana amb la qual comptava Unitat era de 31.160 vots, més el 1.802 vots d'ERC (el 1996): 32.962 . La base mínima venia dels menors resultats a comicis diferents d'ambdós partits sumats (el del PSM de 1993, 20.113; i el d'UM de 1996, 6.908), més els d'ERC referits: 28.823. La base òptima era, de la mateixa manera, la suma dels millors resultats, també a convocatòries diverses (la de 1996 del PSM, 24,615; i la de 1993 d'UM, 10.040), més els d'ERC: 36.457. Val a dir que l'òptim es podia millorar un poc si es considerava el millor resultat històric absolut d'UM, el de 2004 (10.411), amb la qual cosa partiria d'una base òptima de 36.828 sufragis.
Aquesta xifra teòrica màxima representa sobre els resultats últims coneguts abans de les eleccions d'ahir, els de 2004, un 7,8%. Per assolir un escó aleshores s'haurien requerit, en nombres rodons, 47.000 sufragis, és a dir, un 10% del vot vàlid. El percentatge referit és el que a priori donava, indistintament de la participació, seguretat per obtenir l'èxit.
El vot nacionalista ahir
Amb aquests antecedents la consecució del diputat per part d'Unitat era difícil. Molt difícil. Tal com algunes anàlisis ja havien posat de manifest en les pàgines d'aquest mateix diari. La realitat, caparruda, s'ha acabat per imposar. Una vegada més. I la teoria prèvia s'ha vist confirmada per les urnes reals.
L'anàlisi dels 25.000 vots (5,5%) d'Unitat no dóna per res. La qualificació secundària va a voluntat de cadascú, però la primària és òbvia: un fracàs. Es compari amb qualsevol paràmetre que es vulgui utilitzar. Si no s'entra en valoracions polítiques i ideològiques -evidents, per altra banda, per a qualsevol observador- haurem de fixar l'atenció analítica estrictament en els nombres electorals. Doncs bé, si es comparen els vots d'ahir amb les bases abans referides (la mínima, la mitjana i l'òptima) el contrast és tan gros que posar-hi qualificatius és un exercici de crueltat quasi innecessària. La primera conclusió es fa inexorable: Unitat no ha unit els seus membres. El PSM, UM, ERC i Entesa no han assolit tan sols la suma dels seus resultats històrics, en cap franja de la possible forquilla, ni els mínims tan sols.
La comparació més odiosa, emperò, és la que col·loca aquest invent dels nacionalistes davant del mirall de la seva esquerra. Amb Progressistes de 2004, una coalició (PSM, EU, Verds i ERC) que va obtenir un meritori resultat, 40.000 sufragis i un 8,6%, a escasses set mil paperetes de donar la sorpresa. És a dir que l'aliança del nacionalisme interclassista, allò que alguns en diuen «tercer espai», queda més d'un 40% per sota de la coalició roja. És una contrast tan enorme, tan essencial, tan magne, que inexorablement haurà de dur conseqüències de tota mena entre els partits que s'han inventat Unitat, fórmula que, al capdavall, no ha servit per altra cosa que per deixar en evidència, per primera vegada sense cap pal·liatiu possible, que a Balears hi ha pocs nacionalistes, molts pocs.
