En una època en què la pràctica de la pintura està abandonant a marxes forçades l'ús dels pigments pictòrics i es fa 'pintura' amb qualsevol material que no sigui pintura, resulta més aviat plaent que la fotografia es continuï fent amb material fotogràfic, que no pot fer mai total abstracció d'allò fotografiat, per molt que bastants fotògrafs ho tenguin també com a meta. Ara, fins al mes d'abril, el casal Solleric -fidel la seva programació a l'atenció de sempre cap a la millor fotografia- ens ofereix, amb la col·laboració de diferents entitats, una nova exposició, una nova mostra de la fotografia llatinoamericana dels anys 90, tant en blanc i negre com en color i amb una tal diversitat d'enfocaments -mai més ben dit- que poden complaure els visitants amb gustos o preferències més diversos. Això vol dir, doncs, que les obres que m'han cridat més l'atenció d'aquests Mapas abiertos no tenen perquè esser les que puguin interessar més al lector que s'animi a anar a veure'ls.

Cal explicar que part del material exposat procedeix d'una sèrie de tallers fotogràfics, la finalitat dels quals no és sols facilitar l'aprenentatge de les tècniques fotogràfiques ans també promoure la necessària socialització dels al·lots, adolescents i jovent que malviuen en les zones més deprimides de diferents països. Val a dir que aquesta circumstància condiciona totalment la temàtica abordada pels seus membres o participants. Per exemple, del Taller Foto Kids, del projecte Nins Fotògrafs de Guatemala, podem destacar tres fotografies en blanc i negre: La Telenovela, de Marisabel Castillo; El Secuertro, de Miguel Àngel Loarca; i Pegamenteros, de Benito Santos, (aquests pegamenteros són els infants del carrer, els meninos da rua que diuen al Brasil, que es droguen inspirant els vapors de certes gomes d'aferrar o enganxar). Del Taller Fotogràfic de Guelatao, dirigit per Mariana Rosenberg, que pretén contribuir a la potenciació de la presència de les cultures indígenes de Mèxic (en definitiva, a la necessitat de bastir ponts entre els diferents pobles indígenes i la multiforme societat mexicana), d'aquest taller -dic- m'ha interessat una altra foto en blanc i negre dels caps rodons d'una parella afavorida de pes que es fa una besada, captada des d'un nivell inferior, obra de Maria Cristina Andrés Pérez, la qual va començar com a alumna però que després va esdevenir una de les professores del centre. Molt interessant resulta també Vivir para contarlo, de Lucia Chiriboga, una fotografia apaïsada muntada com un collage, amb un cap que duu una mena de gorra, els ulls en la fosca, amb una mà callosa que tapa la boca i els dos costats de la figura, especialment, tractats amb un envernissat especial.

Particularment impactant resulta un o una videoinstal·lació, Paso del Quindio II, que ocupa una petita sala d'un cantó i ens mostra simultàniament tres filmacions en color del pujar i davallar d'uns portadors, traginers o bastaixos descalços, que porten cadascun una persona a l'esquena, en una cadireta subjecte a la cintura i al front, per un dels passos més dificultosos de la serralada central de Colòmbia, entre selves i timbes, que Alexander von Humbold, que el va recórrer, va estimar que culminava als 3.000 metres. Per cert que una cèdula reial de 1549 ja va disposar que s'hi fes un camí pel qual hi poguessin passar cavalleries; el 1765 el virrei Messía de la Cerda va prendre una disposició semblant; el 1830 Simón Bolívar -després de fer també personalment el trajecte- va insistir en el tema i, a la vista de les penoses imatges del vídeo en qüestió -tot un espectacle en si mateix-, sembla que aquesta serralada continua essent un gran obstacle per a les comunicacions més directes entre la costa del Pacífic i la sabana de Santa Fe. Però la foto que m'ha semblat que té una major qualitat és la titulada Armadillo, de Cecilia Paredes, una obra de coloració molt encertada que representa una delicada figura femenina flexionada, quasi besant el trespol, recoberta l'esquena per una peça que reprodueix molt fidelment la textura de la cuirassa o armadura de l'armadillo. Amb la particularitat també que el fons sense llum contrasta amb la claredat del trespol molt il·luminat. Per acabar, no puc deixar d'esmentar una fotografia esplèndida, Hombre con lágrimas de pájaro, en blanc i negre, del brasiler Mario Cravo Nero. Es tracta d'una gran ampliació d'un primer pla de part de la cara d'un home de color d'edat que sosté dos ocells de pelatge blanc i negre davant dels ulls.