La caverna, encara

Si un dia un d'ells aconseguís sortir a l'exterior, segurament experimentaria un fort xoc pel contacte amb una realitat tan diferent de com l'havia percebuda fins aleshores i tendria greus problemes per adaptar-se a la nova situació. A més, si tornàs a l'habitació i volgués explicar als seus companys què havia vist, i que aquests entenguessin que la realitat és molt més que el que surt a les pantalles, és probable que el tractassin de boig, que rebutjassin la seva invitació a sortir de l'habitació, i que, fins i tot, provassin d'agredir-lo per la seva heterodòxia.

És fantàstic que Plató, vint-i-cinc segles abans que la televisió envaís la societat, pogués fer, amb el mite de la caverna, una explicació tan encertada dels efectes que aquesta pot tenir sobre les persones. I "encara que, pel format, el que va descriure s'acosti més a una sala de cinema" molts són els qui han vist aquest paral·lelisme; cosa hi deuen tenir a veure les classes de filosofia de batxillerat que ara "incomprensiblement" volen reduir. Tan encertada és la metàfora que, si no fos que sabem que ve del francès plateau, estaríem temptats de pensar que és pel filòsof que s'anomena plató l'indret dels estudis de cinema i de televisió on s'enregistren les imatges. En català, tenim afortunades coincidències com aquesta, que permet a Màrius Serra demanar quin és el lloc més filosòfic d'uns estudis de televisió.

Avui en dia hi ha moltes persones "infants i adults" que passen hores i hores invisiblement lligats davant la pantalla de la televisió i es construeixen la seva realitat amb més ingredients virtuals que reals. Les ombres i llums que els projecten en les pantalles de televisió no són, però, fruit de l'atzar, sinó de la selecció d'aquells que volen crear-nos la representació de la realitat que més els convé.

El pes de la televisió en la construcció de les "realitats" de molta gent és tan determinant que també els partits polítics saben que la seva existència i la inexistència dels altres depèn de la presència que tenen en televisió. I d'aquí aquest patetisme en els controls de minutatge (durant les campanyes i fora de les campanyes) i aquesta obsessió dels "grans" perquè no hi apareguin els "petits". Amb els debats a dues bandes eviten que ningú els plantegi res que no es pugui resoldre en el marc de la seva lògica, que puguin limitar-se a discutir els temes que els interessa tractar (amb grans àrees de coincidència i d'acord subterrani i banal); però també que als ulls de molta gent esdevenguin les úniques opcions existents (o importants de ver) i que la resta, si és que perceben que hi són, res més que anècdotes de la marginalitat. L'opció pel bipartidisme quan les dues parts són dues versions del mateix és el millor negoci per aquells que aconsegueixen que els seus interessos siguin defensats per ambdues i, evidentment, el pitjor per aquells que, ambdues, hi actuen en contra.

De cada dia hi ha més pressió perquè de totes les alternatives possibles en surin dues, per fer-nos creure que la nostra obligació és prendre partit per Canamunts o per Canavalls, per Montagús o per Capulets, per Zapateros o per Rajoys... Però és pura aparença, els qui es presenten com a irreconciliables es posen d'acord "com s'hi han posat pels debats" i continuaran posant-s'hi si veuen que hi ha altres alternatives que els poden desplaçar; si els cal, sempre trobaran els seus Romeus i Julietes.

Les recents intervencions en el míting del PSOE en el Palma Arena han deixat clar que, en temes lingüístics "com en molts altres aspectes", la posició del PSOE i la de PP no són més que dues versions complementàries d'un mateix objectiu; potser amb la diferència que uns ens hi apliquen anestèsia i els altres àcid sulfúric. (Fora de l'habitació fosca, al Principal, diumenge passat en Toni Roig insistia que és temps de revolta; no hi ha manera de fer-lo callar).