Passa sovint que quan una persona duu molts d'anys fent feina en un determinat quefer, empra dia rere dia les mateixes eines, idèntiques tasques, després l'ofici li fa posar call, li arriba a passar la cama per damunt fins i tot en el terreny familiar, amical, de relació social, li «canta», com si diguéssim, en una mena d'alteració de les actituds, els reflexes condicionats. El viure i exercir amb seriosa dedicació una activitat, arriba a condicionar els hàbits de la conducta. Sense adonar-se'n, un agent comercial sempre continua venent coses imaginàries, un mestre d'escola en una rotllada no sap estar sense corregir actituds dels demés, els defectes de la pronúncia dels companys, l'actor a tothora actua, el metge instintivament et pegarà una ullada ràpida, quasi imperceptible al blanc dels ulls que et grogueja una mica, t'avisarà, mig en broma, mig seriosament, dels perills de la panxa que has arribat a posar... Fins i tot record que l'admirat poeta Miquel Martí Pol, s'exclamà un dia que havia descobert, s'havia sorprès a si mateix amb el fet que, sense voler, molt sovint parlava, s'expressava en decasíl·labs. Deformació professional, se'n diu d'això, possiblement.

Amb el militar Mena aquest que ha sortit als diaris els darrers dies, passen deu rals del mateix. El tinent general José Mena Aguado, amb alguns que com ell surten a les fotografies de premsa amb motiu de pasqües militars, presidències de desfilades, i últimament també a presentacions dels seus llibres, que en lloc de col·leccionar faixes de cigars o segells, ara els ha assolit la incontinència gramatical de contar-nos les seves dèries per escrit, les conviccions, les particulars interpretacions de la Constitució... Que molt sovint és difícil saber discernir on acaba una opinió i quan comença una amenaça. I tornar refregar-nos altivament per les narius les grandeses d'esperit, l'honor boca plena i els dallons inflats, les veritats absolutes, i repetir-nos vegada i altra que aquí estan ells -i la Brunete- per endreçar-nos les garseses. Record amb molta ràbia i por vertadera un 23 de febrer d'ara ha fet 27 anys, els tirs al sòtil del Congrés dels Diputats, la dramàtica fantotxada d'en Tejero, la patètica extravagància dels tancs de Milans del Bosch encalçant moixos moguts pels carrers de València, la impotència...

He llegit amb molta cura, detingudament, el discurs solemne i entusiasta, l'arenga, l'al·legat gairebé colpista que el senyor Mena Aguado pronuncià ara fa dos anys a la Pasqua Militar, on demanava al Rei que rebutgés l'Estatut de Catalunya («Es nuestra obligación alertar de las graves consecuencias de la aprobación del Estatuto de Catalunya...»), menyspreant la nostra llengua («El hecho de que en una Autonomía sea exigible el conocimiento de su lengua particular es una aspiración desmesurada»), que tot plegat li costà greus sancions, però que ara reprodueix corregit i augmentat en forma d'un llibre de memòries... És el costum de manar tants anys, ordenar, posar ferms el personal.

I apart de molts altres sentiments que vostès ja poden endevinar, el primer que m'ha vengut a la memòria, no sé per què, en una estranya assimilació d'idees, ha estat aquella escena de la pel·lícula de Berlanga, La escopeta nacional quan l'actor Agustín Gonzàlez caracteritzat de capellà a l'antiga, sotana i bragueta de molts botons, davant el possible cas de separació matrimonial d'una parella, s'exclama amb ràbia gens ni mica continguda: «'Lo que yo he unido, aquí no lo separa ni Dios!», i es queda ben a pler. La deformació professional, el costum de pontificar dalt trona... Ja sabeu.