Em referesc avui puntualment i amb el propòsit de no tornar-hi pus mai més, a don Eduardo Jordá Forteza, escriptor, poeta i assagista nascut a Palma (Palma de Mallorca solen dir ells, per les mateixes cinc-centes que haurien de pronunciar Sineu de Mallorca o Petra de Mallorca, posem pel cas) l'any 1956, llicenciat en filologia hispànica per la universitat illenca, que a part o banda he llegit que es declara deixeble admirador de don Cristóbal Serra, cosa que consider encertada, tot sigui dit, col·laborador de premsa, que després d'haver viscut un bon grapat d'anys, supòs per motius familiars, per llocs exòtics i llunyaníssims, s'establí a Sevilla l'any 1989 i fins al moment actual. El seu nou llibre al qual avui faig referència és Libertad o coacción. Políticas lingüísticas y nacionalismos en España, i he de confessar que no l'he llegit ni comptes, però m'he passat per la garrova fil per randa l'article en profunditat que el nostre Diari de Balears, que ell menysprea amb claredat diàfana i fatuïtat sobrada, li dedicà el diumenge 20 de gener d'aquest any que començam.
Mirin, consider que no és just, no ens mereixem que ens tractin encara més temps de fotuts i banyuts. I estem cansats, farts de pagar el beure. O sigui, amem si ens entenem, que n'hi ha que perquè orinen es pensen ser metges dels ronyons, jo no conec ni un sol al·lot, però ni un per senyal, que hagi acabat els estudis mínims obligatoris sense que sàpiga parlar, llegir i escriure amb correcció la llengua castellana. Qui digui el contrari ment com un brivó. Les limitacions de qualcun vendran marcades per les puntuals justeses intel·lectuals de l'alumne en qüestió, i que també es veuran reflectides en el català i en qualsevol de les altres matèries d'estudi.
M'ha semblat un exemple perfecte, antològic, d'individu que s'inventa allò que ignora, nega el que no és del seu gust i complaença, oblida tot el que convé al seu particular argumentari, i mossega allà on li manen els que queda demostrat que ho poden fer: la FAES, la fundació presidida pel professor de Georgetown, i vicepresidida pel senyor Acebes, don Àngel, els mecenes que li han editat el llibre.
És molt trist i mal d'emprendre haver de sofrir tots els dies els menyspreus, any darrere any, els posats fatxendes, les grolleries, els insults a la intel·ligència dels golafres irrespectuosos que es mengen amb la roba la nostra llengua, la cultura dels padrins, l'honor i el bon nom dels resistents esquena paret, conscients que si no som molt caparruts, ens donam la mà, estrenyem fort i aguantam peu fiter com un sol home, si no som molts i vincladissos com les canyes de torrent, com vaig deixar dit un dia a un poema, d'aquí a dues generacions haurem desaparegut com a poble. És llastimós i mal de veure, dol molt tanta incomprensió, tant desdeny, tanta mala bava, tant confondre instint de supervivència amb radicalisme capriciós. Ah, i allò de pervertir la memòria d'en Joanot Colom és flastomia, don Eduardo, se n'haurà de confessar.
