És absolutament improbable que qualcú pugui canviar el vot pel que diuen dos busts parlants en un suposat debat on cadascú intenta refermar els seus vots sense que l'hi importi un rave convèncer qui ja no ho estigui. Diuen els savis que un debat electoral només pot servir per perdre vots, si es fa molt malament, però difícilment se'n guanyen. Despús-ahir ho vérem amb claredat perquè cada un dels aspirants a la Moncloa seguí el guió escrit per fidelitzar els propis. El problema, però, és que amb els propis no basta per guanyar unes eleccions amb la tranquil·litat que ambdós voldrien i necessiten pescar vots en pesqueres properes o conrar abstencions en els trasts del contrari. Després del debat i de llegir el que diuen els opinadors, tant els que recerquen l'objectivitat com els que la temen per incapaços, pens que cap dels candidats pescà un sol vot dels que no tenia però aconseguiren imprimir moral als fidels. Ja és important malgrat no basti. Tenir la tropa amb la moral alta i l'esperança activa és bàsic i cal recordar que els dos principals partits, al llarg d'aquesta interminable campanya electoral que començà l'endemà del 14 de març de 2004, han patit desencisos i depressions col·lectives. També és cert que el PP, malgrat no tocar pèl ni moqueta, han aconseguit mantenir mobilitzat els seus al llarg de tota la legislatura; i això, des de l'oposició, té mèrit.
Però sempre els ha faltat la torna, aquells vots que els separen del poder. És evident que, després de la demostració de política netament dretana que han fet i no els ha servit per remuntar les expectatives electorals, els calia centrar-se i arrabassar qualque vot en el difús centre sociològic. Menys quatre il·luminats fonamentalistes -que prediquen des de la trona hertziana de la Conferència Episcopal-, la resta dels seus creadors d'opinió i la totalitat de professionals de l'anàlisi política coincidien a recomanar un discurs més moderat que aprofitàs la desacceleració econòmica per allunyar els focus del debat de les matèries que havien estat habituals aquests quatre anys i que serviren per no perdre fua però bastaven per guanyar-la: terrorisme, estructura de l'Estat, teoria de la conspiració i tradicions pròpies del nacionalcatolicisme. Arraconaren els dirigents que simbolitzaven aquesta estratègia -Acebes, Zaplana, Puyalte i, fins i tot, Aznar...- i endolciren el discurs. De fet, les darreres setmanes havíem conegut un Rajoy diferent, més moderat, a profilàctica distància de la jerarquia eclesiàstica i menys combatiu amb els partits nacionalistes. Era una bona estratègia, si jutjam l'evolució de les enquestes, que tenia un important valor afegit: aplacava la repugnància que havia generat entre l'anomenada esquerra exquisida o volàtil, que és la part de l'electorat esquerrà que sempre troba ossos en el lleu. És una important bossa de vots capaç d'abstenir-se perquè es creuen més purs que la puresa, més esquerrans que l'esquerra i més coherents que la seva pròpia actuació. Són els destinataris naturals de la famosa tensió proposada per Zapatero que dilluns reberen una esperonada en els glutis de part del discurs tibant del candidat de la dreta. Un discurs nou en la campanya capaç de responsabilitzar l'esquerra exquisida del seu deure de votar perquè no arribi a la Moncloa. Un error del candidat.
