Temps de penitència i temps de goig

En un període d'uns deu o quinze dies, els mitjans de comunicació han: a) assetjat el país perquè claudicàssim davant la imposició de les desfilades de moda (Cibeles) com a manifestació d'alta cultura; b) volgut inculcar la idea que l'art (ARCO) és allò que, passat per les càmeres, causarà un impacte més immediat i escàpol en l'espectador; c) pretès consolidar en les nostres consciències la ficció que el carnaval esbravat de les eleccions és el suport on podem llegir el discurs de cada proposta -simplement, no hi ha discurs. Hi ha moltes més coses, però aquestes tres grans qüestions -suplantació de la cultura, valoració de l'art segons l'impacte mediàtic i simulació del discurs ideològic en els partits polítics (molt especialment en els dos partits preponderants)-, aquestes qüestions tenen el gruix suficient perquè per elles soles ens revelin la mancança desoladora de voluntat, de criteris i de deontologia en l'elaboració del missatge que hauria de nodrir les nostres relacions amb la societat -i en certa mesura la nostra imatge del món. De manera perenne, els mitjans en general no fertilitzen adequadament aquestes relacions, però ara mateix s'ha donat la circumstància fatídica de la successió -coincidència en el temps, també- de tres fenòmens informatius de particular potencial destructiu. Diguem que una onada incontrolable de xapapote informatiu ha envaït les platges de la nostra ànima. I ens espera la confirmació que, de la campanya electoral, només ens n'han arribat les primeres tremolors: s'anuncia un tsunami.