El Mallorca jugà a l'estadi conegut com «el de la pulmonia» i un servidor s'hi va fer a prop. De la pulmonia, no del Nuevo Zorrilla, estadi que personalment, no ens du gaire bons records i que, si no hi tornam mai més, tampoc no ens sabrà un greu especial.
Ahir va ser un d'aquells dies freds i tristois. Dia gris i trist, que canten els Fora des Sembrat (quin gran treball discogràfic el seu darrer Nit de Mudances). Un dia que, si no fos per la proclamació de la independència de Kososvo, no passaria a la història.
Què voleu que us digui, no deixa de ser entranyable, emotiu i curiós que fins i tot els kosovars s'ho hagin sabut muntar bé i ahir el seu president, Hashim Thaçi, proclamàs la constitució del seu país en nou estat, després que tots els membres del Parlament haguessin signat la declaració que solemnitza el naixement del nou estat.
És entranyable, perquè, sempre, la proclamació de la independència d'un país va acompanyada de la joia i alegria dels seus ciutadans. Ahir milers de kosovars desafiaren el fred per fer festa.
És emotiu, perquè al cap i a la fi la independència és, ni més ni menys, que la llibertat col·lectiva.
I és curiós, perquè Kosovo és el sisè país que neix de l'antiga Iugoslàvia, al costat d'Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia, Sèrbia i Montenegro. I, sobretot, perquè fins i tot Kosovo, se'ns ha avançat en el seu accés a la plena llibertat.
També crida l'atenció (i posa els pèls de punta) l'alineació de països que s'oposen a la independència kosovar: Rússia, Sèrbia, Espanya...
Ahir feia fred a Mallorca, feia fred a Valladolid i no diguem a Kosovo.
A Mallorca un servidor vorejava la pulmonia (ja saben que el periodisme esportiu sempre és hiperbòlic), a Valladolid el Mallorca coquetejava amb el refredat i als carrers de Kosovo la gent celebrava la independència del seu país malgrat la gelada que feia.
La setmana passada denunciàvem el futbol fred que practica el Mallorca i avui hem d'insistir-hi. Els futbolistes que dirigeix Gregorio Manzano fan un joc apàtic, gairebé autista. D'una fredor frepant.
Una fredor que contrastava amb la temperatura del rival, que, tot i ser el titular de l'estadi de la pulmonia, va sortir ben escalfat. El Reial Valladolid venia de visitar el Santiago Bernabéu, on el Madrid li havia fet un set. Per ventura per això va sortir amb les orelles dretes i els ulls espolsats.
Estic convençut que si els mallorquinistes hi posassin una mica més de passió, una mica més de ganes, una mica més de calidesa, no seríem a meitat de la taula de classificació, sinó que seríem a llocs de la UEFA. El d'ahir no és el primer matx en què ens fa la sensació que els homes de Manzano no surten a jugar al cent per cent i que ens transmeten apatia i fredor.
Contra el Valladolid ens ha tornat a passar el mateix que en mitja dotzena de partits aquesta temporada: el Mallorca surt adormit, congelat i paralitzat. El rival, en principi amb una plantilla inferior, surt molt més endollat al matx, s'avança al marcador i situa el Mallorca contra les cordes. És només aleshores quan el conjunt de Manzano es desxondeix, fa una espècie de simulació de reacció i aconsegueix empatar el partit. La majoria de vegades, un cop assolit l'empat, torna al seu estat habitual: el d'hibernació.
Tanta sort que, si la salut m'ho permet i l'autoritat no ho impedeix, aquesta setmana aniré a Glasgow, Escòcia, en ple Mar del Nord, per retrobar la calidesa del futbol, acompanyant un altre equip que, darrerament, també s'ha instal·lat en la fredor i que tot i amb això, té nassos d'acabar guanyant la Lliga.
Sobretot si els àrbitres es comporten com el senyor González Vázquez.
El Mallorca, ahir, tot i l'expulsió de Nunes (i en van unes quantes), no es pot queixar de l'àrbitre. Ben al contrari. Paradas Romero, ahir també ens donà una maneta.
Aquesta jornada, tanta sort dels àrbitres... i de les manetes.
Tomeu Martí i Florit
