El passat dimarts 12 de febrer vaig llegir a aquest mateix diari una notícia d'agència que explicava que havia reverdit per part d'un grup d'investigadors la intenció d'analitzar la tomba, les restes, l'ossada del Rei en Jaume que reposen al panteó reial del monestir de Poblet, per comprovar la seva autenticitat, però d'entrada ja s'havien topat de morros amb la negativa de l'abat, Josep Alegre, que era de l'opinió que: «els morts són on estan i han de descansar». Però, ves per on, jo potser estic en disposició d'explicar, d'afegir clarícies dels motius de l'abat, el fonament principal de la seva negativa, com provaré de contar-vos a continuació.

Ara deu fer set o vuit anys, a la meva companya i a mi ens vengué de bri fer un voltí per la conca del Barberà, especialment pel poble de Montblanc, el seu nucli medieval, el barri jueu, carrers que encertadament m'havien recomanat caminar-los assossegat i fora presses. Ho férem una mica a l'arrisca l'aventura, però així i tot trobàrem un hotelet ben passador quan s'entra al poble a la dreta, ara no record el nom, però pel cas és ben igual. Tot plegat, el vertader motiu de la curta estada per la zona era la visita al monestir de Poblet, i principalment la tomba del Conqueridor Jaume, responsable entre moltes altres coses, prèvia matança de milers de mallorquins de l'any 1229, les coses així com són, que ara mateix jo m'expressi en la llengua que ho faig i el gust que pas de poder-ho fer. Tot plegat, el monestir és una bellesa, història acaramullada des de mitjans del segle XII, quan monjos cistercencs procedents de Fontfreda, Occitània, el fundaren. Poc a poc anà creixent amb construccions d'estils arquitectònics sobreposats, afegitons un damunt l'altre, fins a aconseguir l'harmònic conjunt monumental actual.

Per visitar-lo ens ajuntàrem amb un grup, i mitjançant els serveis d'un jove guia ben eficient, no d'aquells que et van amollant la lliçó com una lletania, saben el que vull dir?, sinó que t'expliquen les coses de manera planera, gens ni mica pretensiosa, fins i tot simpàtica, amb anècdotes i ocurrències incloses. Record clarament que el que em cridà moltíssim l'atenció fou l'enorme refectori i la grandiositat dels cups d'emmagatzemar el vi, no tot per oficiar missa evidentment, que palesava a les clares que els monjos eren molt aficionats al suc de parra, punyeters, i sobretot, clar, per damunt qualsevol altre indret del lloc, el panteó de les tombes dels monarques de la corona catalanoaragonesa. Ens explicà que eren ocupades, les de la dreta així com miram el creuer de la capella, per Alfons I el Cast, Joan I i les seves dues esposes, Martha d'Armagnac i Violant de Bar, Joan II i Joana Enríquez; i a les de l'esquerra pel nostre Jaume I El Conqueridor, Pere el Cerimoniós i les seves tres esposes, Maria de Navarra, Elionor de Portugal i Elionor de Sicília, així com Ferran d'Antequera i Alfons V.

Quan ja sortíem del recinte, em dirigí al guia i li vaig demanar com havia resistit tot plegat la desamortització de Mendizàbal de 1835, i em contestà que, ja m'ho podia imaginar, molt malament; contaven les cròniques que quan l'any 1921 el conjunt va ser declarat monument nacional i es començà a refer dels desastres comesos, els sarcòfags havien estats totalment saquejats i hi havien trobat ossos pertot arreu, que no els quedà més remei que anar completant esquelets dins cada sarcòfag, tornar-los a tapar i au, tal dia farà un any. Jo vaig insistir referent a les restes de la tomba del nostre Conqueridor i quina fiabilitat podien tenir, segons la seva opinió, i el que em contestà va ser, textual: miri, precisament dins aquest sarcòfag està documentat que hi ha dos cranis, seria precisa molta mala sort perquè un dels dos no fos el del Rei en Jaume, no és veritat...? I vaig finir de fer preguntes.