En un país on les notícies de la setmana han estat la separació de la biòloga Obregon del seu bell monument polonès i una besada d'Elena de Borbó amb un home mig camuflat, és normalíssim que la resta d'esdeveniments ens hagin semblat d'allò més fluix. De fet, si calculàssim els minuts de programació televisiva que s'han destinat als nostres temes estrelles super-super-mega-forts ens adonaríem de quins són els temes que interessen a la majoria, als artistes que s'aixequen a les set del matí i paguen la hipoteca. Així, mentre els polítics, aquests que són incapaços de dir el que guanyen perquè haurien de sumar tant que ja fa temps que els ha deixat de preocupar, es distrauen en discussions bizantines sobre debats televisius, la resta ens dedicam a coses més constructives com imaginar-nos un món perfecte ple de Dareks i amb un Bardem per a mi. Millor deixam el tema, no sigui que els bisbes acabin tenint raó i hagi de compartir l'infern amb ells.

Ja que els temes terrenals poden arribar a ser massa pecaminosos sempre ens podem inclinar pels espirituals, els utòpics, els ideològics. Així, ens inflam d'orgull quan llegim que ja ha començat un tímid boicot als Jocs Olímpics de Xina. La raó no podia ser una altra més poderosa: per la seva política de protecció i venda d'armament a Sudan... Amb notícies com aquestes una s'arriba a oblidar dels nostres petits drames i imaginar el que podria ser. Stop, això no és real, massa ètic i, sobretot, una mica injust. Que aixequin la mà els països que no venen o compren armes per fer la seva partida de monopoly. Que el govern xinès fa por és una obvietat, però n'hi ha d'altres que també en fan, com el personatge premiat de Bardem quan mira les seves víctimes. Per cert, tenc entès que l'actor no va anar molt enfora per cercar la inspiració dels seu personatge.Vista la pel·lícula, millor m'oblido dels tan trepitjats drets humans i em concentro en allò vertaderament real. Com deu ser el nou amic de la princesa trista?