Les edicions del salobre "tot en minúscules-, del Port de Pollença, acaben de publicar dos petits (petits sols quant a les dimensions) llibres que constitueixen els tercer i quart de la col·lecció axiomes, amb les seves característiques portada i contraportada de cartolina negra, i que coincideixen en el tractament d'una mateixa ofuscadora problemàtica: la pèrdua de la memòria per un accident vascular o per la malaltia d'alzhèimer. Es tracta de De profundis, vals lent, de José Cardoso Pires, amb traducció de Nicolau Dols, i La presència pura, de Christian Bobin, un text traduït per Antoni Clapès. De més a més de la coincidència de tractar d'un mateix tema, la característica comuna més pregona d'aquests dos llibres és la de donar un testimoni més enllà de la literatura; vull dir que el seu estil "la seva escriptura respectiva" cerca la claredat o la transparència, la major transparència possible, sense cap mena de recargolament, sense pretendre fer filigranes.

José Cardoso Pires (1925-1998) és un dels escriptors portuguesos de narracions i novel·les de major reputació del seu temps, que "en part" encara és el nostre. De profundis, vals lent, però, no té res a veure amb l'exercici de la imaginació propi de tot narrador; és simplement la conseqüència d'una isquèmia cerebral, de la qual va aconseguir sortosament recuperar-se. Paradoxalment, pot dir-se que és una memòria d'un període durant el qual va perdre la memòria, amb tot el que això comporta. Perquè, com ens explica, quan es perd la memòria es perd gairebé tot: «Es perd la vida anterior. I la interior, ben entès, perquè sense referències del passat moren els afectes i els llaços sentimentals». En definitiva, sense memòria una persona no pot reconèixer res. Fins i tot pràcticament deixa d'esser possible comunicar-se. De la millor manera que pot, l'autor ens va donant testimoni del que recorda d'aquell període caracteritzat justament per no recordar res de la seva vida anterior; d'aquell període amb la pròpia identitat perduda, pràcticament sense poder dialogar ni amb la seva dona; d'aquell període durant el qual sospita "sols sospita" que té algun fill però no sap que nomen. Tanmateix, alguns fragments minúsculs del que ha estat, del que ha sabut, del que ha conegut, es mantenen i un matí es desperta, «en claredat», com ens diu, i comença a poder seguir les converses dels dos altres malalts amb els quals comparteix l'habitació de l'hospital i, finalment, pot arribar a demanar-se com ha estat que malgrat l'esborrament patit, ha pogut retenir qualque mica de llum fins que l'espessa boira "gairebé compacta de tan espessa" ha estat esborrada o s'ha esborrat al seu torn. Així, l'autor, el pacient, ja és capaç de llegir correctament els rètols de l'hospital. «La notícia de la meva mort ha estat una exageració», com resava el telegrama que Mark Twain va haver d'enviar a l'Associated Press, és el lema d'un dels darrers apartats del llibre en el qual dóna compte de la seva progressiva recuperació.

Mereix la pena que reproduïm un dels paràgrafs de les explicacions finals de José Cardoso Pires: «Una darrera paraula: crec que cap escriptor que estima realment la vida no se justifica amb la posteritat en el seu esforç de perfecció i en els seus fracassos i que cap treballa la seva obra com si teixís un Rèquiem d'ell mateix. Aquest relat és, doncs, una comunicació de circumstància. Un apunt personal. Però també és una expansió d'agraïment per la competència i la solidaritat que em demostraren durant el meu internament a l'hospital».