Les edicions del salobre "tot en minúscules-, del Port de
Pollença, acaben de publicar dos petits (petits sols quant a les
dimensions) llibres que constitueixen els tercer i quart de la
col·lecció axiomes, amb les seves característiques portada i
contraportada de cartolina negra, i que coincideixen en el
tractament d'una mateixa ofuscadora problemàtica: la pèrdua de la
memòria per un accident vascular o per la malaltia d'alzhèimer. Es
tracta de De profundis, vals lent, de José Cardoso Pires, amb
traducció de Nicolau Dols, i La presència pura, de Christian Bobin,
un text traduït per Antoni Clapès. De més a més de la coincidència
de tractar d'un mateix tema, la característica comuna més pregona
d'aquests dos llibres és la de donar un testimoni més enllà de la
literatura; vull dir que el seu estil "la seva escriptura
respectiva" cerca la claredat o la transparència, la major
transparència possible, sense cap mena de recargolament, sense
pretendre fer filigranes.
José Cardoso Pires (1925-1998) és un dels escriptors portuguesos
de narracions i novel·les de major reputació del seu temps, que "en
part" encara és el nostre. De profundis, vals lent, però, no té res
a veure amb l'exercici de la imaginació propi de tot narrador; és
simplement la conseqüència d'una isquèmia cerebral, de la qual va
aconseguir sortosament recuperar-se. Paradoxalment, pot dir-se que
és una memòria d'un període durant el qual va perdre la memòria,
amb tot el que això comporta. Perquè, com ens explica, quan es perd
la memòria es perd gairebé tot: «Es perd la vida anterior. I la
interior, ben entès, perquè sense referències del passat moren els
afectes i els llaços sentimentals». En definitiva, sense memòria
una persona no pot reconèixer res. Fins i tot pràcticament deixa
d'esser possible comunicar-se. De la millor manera que pot, l'autor
ens va donant testimoni del que recorda d'aquell període
caracteritzat justament per no recordar res de la seva vida
anterior; d'aquell període amb la pròpia identitat perduda,
pràcticament sense poder dialogar ni amb la seva dona; d'aquell
període durant el qual sospita "sols sospita" que té algun fill
però no sap que nomen. Tanmateix, alguns fragments minúsculs del
que ha estat, del que ha sabut, del que ha conegut, es mantenen i
un matí es desperta, «en claredat», com ens diu, i comença a poder
seguir les converses dels dos altres malalts amb els quals
comparteix l'habitació de l'hospital i, finalment, pot arribar a
demanar-se com ha estat que malgrat l'esborrament patit, ha pogut
retenir qualque mica de llum fins que l'espessa boira "gairebé
compacta de tan espessa" ha estat esborrada o s'ha esborrat al seu
torn. Així, l'autor, el pacient, ja és capaç de llegir correctament
els rètols de l'hospital. «La notícia de la meva mort ha estat una
exageració», com resava el telegrama que Mark Twain va haver
d'enviar a l'Associated Press, és el lema d'un dels darrers
apartats del llibre en el qual dóna compte de la seva progressiva
recuperació.
Mereix la pena que reproduïm un dels paràgrafs de les
explicacions finals de José Cardoso Pires: «Una darrera paraula:
crec que cap escriptor que estima realment la vida no se justifica
amb la posteritat en el seu esforç de perfecció i en els seus
fracassos i que cap treballa la seva obra com si teixís un Rèquiem
d'ell mateix. Aquest relat és, doncs, una comunicació de
circumstància. Un apunt personal. Però també és una expansió
d'agraïment per la competència i la solidaritat que em demostraren
durant el meu internament a l'hospital».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.