L'infern: debat obert?

Si l'infern existeix, qui ens en protegeix? Nosaltres mateixos. Això és el que més ens hauria de preocupar, a part de la inquietud que provoca a qualsevol el fet que una qüestió tan punxeguda depengui d'alguna traducció embolicada d'algun manuscrit perdut fa dos o tres mil anys i dels dubtes que provoca el mecanisme per a decidir qui hi anirà, a l'infern. El model d'El codi da Vinci ha posat molt l'èmfasi que si a Sainte-Foy de Conques, per exemple, hi ha un retaule que simbolitza l'apocalipsi, això vol dir que totes aquestes qüestions estan tancades, i que només cal encertar-ne la interpretació, però això és una ingenuïtat. També s'ha dit que a partir del segle XIII hi hagué un gir en la iconografia des de les representacions que miraven de reproduir la duresa de les condemnes, cap a una certa judicialització amable, i Savonarola ja es permeté de presentar el dimoni com el nostre contrincant als escacs, però el cert és que algun personal encara mira d'estendre la por de l'infern (sense haver-ne constatat l'existència), més que la por de la mort, com una mena de criteri ordinador que millora la vida a la terra. ¿Serveixen de quelcom , aquests intents de transformar l'infern en imatges i de convèncer-nos que, si no fem bondat, això és el que ens espera? Al capdavall, ningú no ha estat capaç, per presentar l'infern, de pensar més enllà d'una combinació d'elements terrenals, ben coneguts per tothom: la guerra i la tortura, la malaltia i el foc, el dolor pel patiment dels ésser estimats, l'angoixa provocada per la por, o viceversa, o per la hipoteca, que és el pitjor somni que coneix la majoria de la gent. Els que van patir la pesta medieval, i van veure morir llur fills, i van enterrar-los, poden ser atemorits per alguna imatge? I els que han viscut la guerra, o la tortura, poden ser alliçonats sobre l'avern amb imatges més convincents?

Som partidari d'optar per l'alternativa i d'oposar, a la irracionalitat d'aquestes tètriques discussions, les úniques armes que tenim: el coneixement i l'humor. El coneixement, en aquest cas, no és gaire (ja ho apuntà el meu fill), així que l'humor ens ha de salvar, per entretenir l'espera, si més no. Front a la decisió dels condemnats, s'admetrà alguna mena de recurs? I en arribar-hi, s'haurà de mantenir alguna quarantena? (No és probable, si les visions clàssiques l'encerten, donat el poder desinfectant del foc, tot i que això plantejaria, a la llarga, inquietants respostes sobre la contribució del dimoni a l'escalfament global). I quina és la condemna concreta que s'hi pateix, a l'infern? (I, sobretot: inclou una o diverses agències tributàries?).

Des del segle XIX, i amb independència del debat sobre l'existència de l'infern, i sobre els millors mecanismes per subornar-ne el personal, la por de l'infern ha anat minvant, i el màxim que la majoria accepta és que potser hi hagi una mena de sala d'espera abans del paradís, que no cal que sigui excessivament diferent de les sales d'espera que coneixem, per ser prou turmentadora. Mantinguem, doncs, l'interessant debat, encara que només sigui per obtenir-ne millors imatges per al cinema.