Günter Grass va confessar no fa molt que va pertànyer a les Waffen SS quan tenia 17 anys. Ningú no ho sabia. La culpa feixuga, eterna. Com aquesta ciutat bàltica, Tallin, lliure un temps, després envaïda, potser creada pels danesos. El nom de Tallin ve de Dansk, que es va convertir en Tak, i Linn, ciutat, ciutat en estonià, ciutat dels danesos. Des de la seva fundació va ser governada a sang i foc contra els estonians per part dels danesos, del cavallers teutònics i dels comerciants de la Hansa, que no admetien ningú que no fos alemany als seus gremis, a les seves corporacions. Els descendents d'aquells alemanys varen ser repatriats a Alemanya a començaments de la segona guerra mundial, a la pàtria que no coneixien, que no havien conegut mai, des d'aquesta Alexandria d'anet, lli, ambre, plata, peix salat, blat, d'or, que arribava a través de rutes russes, d'aquest mediterrani de gel i fades i déus irats i amants transparents i ossos i senglars, i tuies i avets, i pollancres i roures; de llops, i boira i sol perennes als estius com basses d'oli llargues i llises i metàl·liques, de castells i torres esquerpes i cases de teulades arrostades i estretes i gracioses i fredes; ciutats incendiades i tornades a reconstruir, monjos degollats i esquarterats per cavallers de ferro.
Estic llegint Jaan Kross, Treading Air, el vaig sentir anomenar ara fa dos estius, a un avió d'Air Baltic, de Kiev a Riga, a una revista de la companyia. La vaig fullejar per pur avorriment, mentre volàvem i veia des de la finestreta rius lents, corbats i mandrosos, platejats i enlluernants, rius de les planures, d'Ucraïna, de Bielorússia, camí de Riga. Una fotografia reflectia un home gran, calmat i apallissat amb cara de nord, com la seva dona. En una altra, darrera tots dos, se'n veia una altra de la parella, de joves, sens dubte eren ells. El novel·lista Kross és excel·lent, i Treading Air, una grandíssima i complexa novel·la que hauria de ser traduïda al català. A la llibreria Apollo, a Tallin, vaig veure dues obres seves publicades per Anagrama en castellà.
Un altre escriptor del qual vaig comprar un llibre, un poeta també estonià, Kaplinski, Evening Brings Everything Back. Per a aquest poeta la vida és literalment un procés de reparació contínua, a compte d'un relat que fa de quan es va comprar una casa, on encara viu amb la seva família, a prop de Tartu, allà on fa classe; es va passar mesos reparant canonades, portes, finestres, sembrant arbres. Poques vegades he vist -llevat de Thoreau, Annie Dillard o Gracq- ningú parlar d'arbres i paisatges tan amorosament, tan acuradament -de vegades amb to i lèxic de professor de ciències naturals-, d'arbres, de plantes, de sorra, de pedres, de roques, de macs, de moviments tectònics, de gel i d'ombres, d'animals salvatges, amb prosa poètica o en versos de la vida quotidiana, de vegades una mica massa narratius, nedant sobre aquesta línia fina i vagarosa, plena de perills, que separa la gran poesia de la banalitat.
També vaig comprar (per les places cantaven aquestes gavines enormes, d'ales d'àguila que caminen per les places i gemeguen de matinada, com a Riga, com gairebé òlibes, quasi udolen, o criden com granotes, com corbs o miolen com mussols) un llibre d'una autora que anunciaven com una Agatha Christie estoniana, però, malgrat això, semblava interessant: un llibre de memòries sobre l'època de les ocupacions estrangeres recents, Wind Chimes. L'autora, Herta Laipaik. Després de llegir-la, el desassossec. Aquesta dona justificava la seva col·laboració amb els nazis amb el seu odi contra els russos, justificava les massacres de jueus i de russos que els estonians, els lituans, els letons i els polonesos varen cometre motu proprio abans que els nazis els donessin una mà. Cendres del nord.
