Les bones cançons velles, algunes acuradament remasteritzades, naveguen per la xarxa perquè els amics les capturin i te'n facin present. Les bones cançons velles mantenen el so, l'alè del seu temps -del teu temps-, i si bé les escoltes sentiràs de fons les remors que aleshores s'enfilaven des dels carrers fins a la teva cambra amb pòsters, aquelles remors. De vegades hi oposam resistència, com ens resistim sovint a mirar les fotos en les quals som joves i esperam que el món es posi amablement a la nostra disposició. Però de vegades -una brusquina que aquieta la plaça i absorbeix les veus dels infants; la melancolia que s'estén com la boira a les garrigues- no sabem declinar la invitació del passat: pot ser l'àlbum de fotos amb joves que són vells i amb vells que són morts, potser un diari íntim que no continuàrem, la relectura d'un llibre que llegírem massa aviat, un manuscrit adolescent salvat de cent naufragis. O les velles cançons. A algú li poden semblar pobres. Els arranjaments són senzills, estan al servei de les paraules. Les paraules de les velles bones cançons amaraven l'ànima. Les cançons tenien el tempo a posta perquè l'ànima fes lloc a les paraules, perquè les posàs en l'ordre en què arribaven des de fora i les deixàs sojornar. Sovint les velles cançons han rodolat aquests anys pels estudis i s'hi han adherit cors i efectes electrònics que les han volgudes «actualitzar». Generalment, tan sols les han disfressades, d'algunes n'han fet falles grotesques. Ho veus, v.g., amb la Suzanne de Leonard Cohen, una Suzanne nascuda de les paraules del poeta i acompanyada per la guitarra, sotmesa després a maquillatges de colorins absolutament innecessaris, ofensius i tot: però tanmateix, quan Cohen ens l'ofereix per darrera vegada, com una mena de testament artístic, pràcticament només la diu, amb una veu arrossegada per la saviesa de qui ha après que l'art ha d'administrar austerament els elements externs per inflar les veles dels contenguts, de la vida. Aleshores sabem que les velles cançons no havien deixat de sonar dins cadascú, a baix volum, inaudibles a temporades, però sempre hi varen ser, en la cambra dels pòsters i els llibres de poemes. Per alguna cosa som com som: duim dintre les paraules d'Eduardo Falú -«Es ancho y negro el olvido /y entra el otoño en el corazón»: ho enteneu, no?: la tardor t'entra al cor, la tardor potser tendrà dies lluminosos, però ja no en sortirà mai més-, les paraules d'Espriu -«he mirat aquesta terra»- dites per Raimon, les paraules de Brassens, Preghuero (Celentano), Mina, Brel, Ne me quitte pas, Nina Simone, la jove Chavela Vargas, Toda una vida..., Violeta Parra, Qué he sacado con quererte... I tot ens fa una mica de tristesa i ens dóna un poc de llum, el temps ha passat, però ens ha deixat aquests petits tresors, les velles cançons amb arranjaments senzills, petits tresors que ens diuen que tot el que vàrem sentir era de veres i va deixar una empremta al cor que ens dóna, com la milonga de Borges, «el sabor de lo que es / igual y un poco distinto».