Dijous, 7.- És lamentable, l'espectacle de la lluita pel poder, no pas pel poder polític, o no només pel poder polític, atès que els polítics han esdevingut empleats subalterns necessaris, però substituïbles, àdhuc en alguns casos prescindibles, en l'engranatge pel domini de qualsevol règim, ans pel poder real, aquell que, visible o ocult, sempre proper al poder econòmic de les grans corporacions, sotmet el sistema a la seva conveniència. Patètic i cruel en el cas, no gens infreqüent, que els adversaris siguin ancians que no han resolt les seves antigues disputes. Trista la circumstància que la vellesa, mitjançant els cops de l'experiència o les cicatrius dels anys, no els hagi ensenyat, si més no, que tots tenen raó i, alhora, que ningú no té la raó, en un món contradictori i oscil·lant que modifica, o anul·la, els valors, que fa efímeres les veritats, provisionals els acords, precàries les conviccions. Que en cap afer no hi ha un únic argument, i que els arguments són sempre reversibles per tal d'afavorir les causes i els interessos de les parts en litigi. No hi ha innocència, ni ingenuïtat, ni bona fe, en l'afany d'esdevenir poderós, car tots els camins que porten al poder tenen, a banda i banda, cunetes plenes de víctimes, no necessàriament inofensives. El poder converteix, amb excessiva freqüència, els poderosos en personatges arbitraris, capriciosos, àdhuc despòtics, pel que fa a les seves decisions, i senten un especial plaer a capgirar l'ordre democràtic, l'ordre legal, l'ordre natural, l'ordre celestial, qualsevol ordre que no els beneficiï, o que dificulti l'obtenció dels seus objectius, rarament confessables. Els seus escrúpols són fins, fins i esmolats, com les urpades del lleó a la carn de la presa, i els usen per eliminar obstacles i satisfer la seva voracitat, que no té límits: l'obsessió de posseir, però també la de manar, potser la de posseir per manar, esdevé patologia crònica amb tendència no pas a remetre amb el temps, sinó a agreujar-se, a envilir-se. El seu pols no és tremolós, ni vacil·lant, ans ferm, incommovible, a l'hora d'ordenar la venjança, a l'hora de signar l'execució, sigui aquesta en un sentit figurat, però no per això ineficaç o indolent. No hi ha remordiments, en el fet d'imposar l'escarni a les lleis, o en el de mostrar menyspreu per les persones, puix que no han acceptat encara la diferència que hi ha entre empleats i criats, ni a l'hora d'imposar els mediocres, dòcils i dúctils, al capdavant dels seus negocis, que poden ser privats o públics, que dels segons en fan més ostentació per ser fruit de la seva influència.

Diumenge, 10.- He seguit renovant, periòdicament, aquella sensació llunyana i, això no obstant, encara intensa i precisa, nítida dins la memòria, una impressió que el temps no ha afeblit, ni esborrat, ans ha fet acréixer, potser mitificat. Fa pocs dies he pogut acomplir el ritual de renovació d'aquell primer impacte, ja distant, i no ha decebut l'emoció de la mirada. Tot i que la incorporació de la piràmide vidrada en modificà els accessos, segueix essent una experiència colpidora, no desposseïda d'una profunda, misteriosa mística, trobar-se, dreta sobre la proa d'una nau de roca que solca les ones de l'escala, la figura femenina, amb les robes agitades pels vents mediterranis, esteses les ales, de la Victòria de Samotràcia. Malgrat la seva alçada, malgrat la seva solidesa i la seva pesantor minerals, és a punt d'elevar-se en la seva levitat. Sucumbiren braços i cap en el combat contra els segles, però no perdé ni la gràcia, ni la sensualitat, la seva carn de marbre de l'illa de Paros, insinuada sota els plecs banyats del vestit. Procedent del santuari dels Cabirs, i atribuïda a Pitòcrit, un escultor poc conegut de l'escola hel·lenística de Rodes, la Nike tes Samothrakes, que s'erigí per commemorar la victòria naval de Demetri I de Macedònia a Salamina, i del nom grec de la qual, Nike, s'apoderà una molt coneguda marca multinacional de productes esportius, es troba en un replà de les velles drassanes del museu del Louvre, sotmesa, malgrat l'expressa prohibició, a l'encegadora claror dels flaixos de les càmeres fotogràfiques dels turistes, àvids de desposseir-ne l'ànima i emportar-se-la a casa seva. A primera hora del matí, però, just obertes al públic les portes del políedre, el vèrtex del qual s'alça arrogant i contradictori en el pati del palau dels reis de França, quan encara les passes i la remor dels visitants no han envaït les sales per emportar-se de record un fragment de la seva pròpia presència, aleshores, doncs, en un silenci que estén el seu eco per les galeries, és fàcil la comunió amb aquella força fràgil i desmesurada que navega com una deessa vers el cel d'un horitzó imaginari.