Quadern de viatge

Dijous, 7.- És lamentable, l'espectacle de la lluita pel poder, no pas pel poder polític, o no només pel poder polític, atès que els polítics han esdevingut empleats subalterns necessaris, però substituïbles, àdhuc en alguns casos prescindibles, en l'engranatge pel domini de qualsevol règim, ans pel poder real, aquell que, visible o ocult, sempre proper al poder econòmic de les grans corporacions, sotmet el sistema a la seva conveniència. Patètic i cruel en el cas, no gens infreqüent, que els adversaris siguin ancians que no han resolt les seves antigues disputes. Trista la circumstància que la vellesa, mitjançant els cops de l'experiència o les cicatrius dels anys, no els hagi ensenyat, si més no, que tots tenen raó i, alhora, que ningú no té la raó, en un món contradictori i oscil·lant que modifica, o anul·la, els valors, que fa efímeres les veritats, provisionals els acords, precàries les conviccions. Que en cap afer no hi ha un únic argument, i que els arguments són sempre reversibles per tal d'afavorir les causes i els interessos de les parts en litigi. No hi ha innocència, ni ingenuïtat, ni bona fe, en l'afany d'esdevenir poderós, car tots els camins que porten al poder tenen, a banda i banda, cunetes plenes de víctimes, no necessàriament inofensives. El poder converteix, amb excessiva freqüència, els poderosos en personatges arbitraris, capriciosos, àdhuc despòtics, pel que fa a les seves decisions, i senten un especial plaer a capgirar l'ordre democràtic, l'ordre legal, l'ordre natural, l'ordre celestial, qualsevol ordre que no els beneficiï, o que dificulti l'obtenció dels seus objectius, rarament confessables. Els seus escrúpols són fins, fins i esmolats, com les urpades del lleó a la carn de la presa, i els usen per eliminar obstacles i satisfer la seva voracitat, que no té límits: l'obsessió de posseir, però també la de manar, potser la de posseir per manar, esdevé patologia crònica amb tendència no pas a remetre amb el temps, sinó a agreujar-se, a envilir-se. El seu pols no és tremolós, ni vacil·lant, ans ferm, incommovible, a l'hora d'ordenar la venjança, a l'hora de signar l'execució, sigui aquesta en un sentit figurat, però no per això ineficaç o indolent. No hi ha remordiments, en el fet d'imposar l'escarni a les lleis, o en el de mostrar menyspreu per les persones, puix que no han acceptat encara la diferència que hi ha entre empleats i criats, ni a l'hora d'imposar els mediocres, dòcils i dúctils, al capdavant dels seus negocis, que poden ser privats o públics, que dels segons en fan més ostentació per ser fruit de la seva influència.