algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
15°

Aznar a europa

Aznar, representant dels europeus? Ai, Déu meu! De mica en mica el trencaclosques de la dreta espanyola comença a agafar la forma primigènia. La transició va trastocar tots els valors, de manera que els conservadors de sempre passaren a ésser admiradors entusiàstics d'Azaña, i Fraga, el de la calle es mía, es va declarar anglòfil. Gil Robles, José María de Areilza o el mateix Serrano Suñer gaudiren dels seus moments de glòria democràtica. La responsabilitat de retre comptes del passat requeia en els ocupants dels despatxos del sindicats verticals i en els franquistes més obtusos. En els Sánchez Covisa, García Carrés, Girón de Velasco, Fernández Cuesta, etcètera. Tanmateix, la dreta espanyola de sempre, la del trenta-sis, va saber trobar el seu espai en la democràcia. Fins al punt que, de tant en tant, ha aconseguit equiparar-se a la dreta europea que, tot i que no és res de l'altre món, garanteix els valors democràtics. Gianfranco Fini ens ha fet caure en l'evidència que tot era un miratge. Si Fini representa a Europa la dreta radical, i considera que el professor de Georgetow és la persona escaient per a presidir la Unió Europea, hem d'acceptar que l'afinitat ideològica entre ambdós líders allunya el Partit Popular de qualsevol aspiració centrista. La ideologia de Fini és diàfana, i es reflecteix en la duresa de la llei d'estrangeria italiana, de la qual va ésser l'inspirador en temps de Berlusconi. Els tests s'assemblen a les olles, i ell n'és un exemple. El seu mestre va ésser Giorgio Almirante, un feixista de cap a peus que va saber conrear l'amistat de Blas Piñar quan pretenia que el seu Movimento Sociale Italiano i Fuerza Nueva col·laboressin estretament. Fins i tot, l'any setanta-vuit, Almirante va visitar Madrid per accelerar el procés de convergència, però els temps no eren propicis a la regressió ideològica i tot va quedar en un no res. Ara tampoc no ho són propicis, però l'ultranacionalisme confia treure cullerada electoral del malestar social que comporta la immigració massiva i la recessió econòmica. Hi ha una idea d'Europa orgullosa i excloent -la dels Haider, Kaczynski, Le Pen, etcètera-, clapejada de trets feixistes. Doncs bé, tots aquests líders contemplen el projecte de govern del Partit Popular amb simpatia i esperança. La campanya de Rajoy, segons com li vagi el 9-M, pot servir-los de model per a futures conteses electorals en els seus països respectius. I Aznar es perfila com el seu líder indiscutible, perquè consideren (i amb raó) que ha estat l'inspirador d'aquesta dreta desacomplexada, capaç de tornar a sortir al carrer amb banderes, himnes i sotanes. Fa temps -més concretament en la legislatura anterior-, en un article vaig comparar el Partit Popular amb la dreta del trenta-sis, i un conseller del senyor Matas va enfilar-se fins a les traginades. Doncs, em reitero en el que vaig dir. Il signore Fini -exsecretari general del Fronte della Gioventù, exresponsable de Movimento Sociale Italiano i líder indiscutible de l'Alleanza Nazionale-, em diu que tenia tota la raó del món. Per tal d'establir un paral·lelisme entre les adhesions de què gaudeix el Partit Popular a Europa i les que, atenent a afinitats ideològiques, li corresponen a Mallorca, podem creure i ben creure que una victòria clamorosa de la candidatura encapçalada per Maruja d'Espanya comptaria amb el suport entusiàstic de franquistes declarats, com són Juan Bonet Colomar i Jaime Martorell, i d'altres, com Jorge Campos o Carlos Delgado, que proclamen a crits el seu espanyolisme enragé. Han passat trenta anys des de la restauració democràtica, que han estat, per als conservadors, anys de dissimulació, d'empassar-se la saliva. Tanmateix, de mica en mica, les peces del trencaclosques encaixen. La dreta d'ara és la dreta de sempre. No ho hem volgut admetre fins que ens ho han dit des de fora. N'hi havia que ja ho sabíem.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.