La col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda, una iniciativa digna d'elogi -cal dir-ho d'entrada- de Cafè Central i d'Eumo Editorial, ens ofereix els seus dos últims títols: Rara mar, del brasiler Armando Freitas Filho, i Gran Hotel d'Estrangers, del quebequès Claude Beausoleil. En una anterior ressenya ja esmentàvem el gran encert d'aquesta empresa -molt més de caire cultural i de servei a la poesia que no pas comercial, és clar- a l'hora d'oferir-nos la possibilitat de conèixer grans autors d'altres literatures que, si no fos per aquestes acurades traduccions (en aquest cas de Josep Domènech Ponsatí i d'Antoni Clapés, respectivament), molt probablement no arribarien a formar part del nostre bagatge literari. En efecte, és un bon exemple a seguir per aquests grans grups editorials que es preocupen més pels números i el rendiment econòmic de final d'any que no per la voluntat d'aconseguir un catàleg de títols d'alta qualitat. En fi, això seria un altre debat que ara no ve a tomb.

Rara mar és un llibre dens, i extens, que exposa un ampli ventall de temes i motius, i a través del qual el lector pot fer-se una idea de les inquietuds vitals i artístiques de l'autor -cap cosa rara, per cert-, d'una interpretació del món i la bolla que a vegades sobta, bé pel distanciament a l'hora de posicionar-se entorn de segons quins fets o bé, en altres ocasions, per una implicació directa, ferrenya, participativa, en algunes històries enfocades de molt més a prop. D'entrada es percep (llegiu el magnífic poema titulat emulació) un cert desassossec que es concentra en alguns versos punyents i àcids que sorgeixen d'aquest intent de superació de la mort que s'ha acabat anomenant procés de dol: «La seva mort ha empès la meva mà. / La seva mà pesa sobre la meva / i la fa escriure amb ella / no com a guant d'una altra pell / sinó com a empelt d'una altra carn». Però també es nota la vena vitalista, una gran passió per l'art que ens parla del poeta de la mateixa generació Carlos Drummond de Andrade, de Lolita i d'altres lectures, de Machado, Artaud i Borges, de Van Gogh i d'alguns temes de la pintura impressionista com la muntanya de Saint-Victoire o la catedral de Rouen... I durant aquest recorregut que mescla poesia i vida -em recorda allò de viure poèticament que deia el nostre poeta- trobam la clau de tot plegat en tan sols dos versos: «Existeixo per escrit» i «Parar d'escriure pot ser morir». El que dèiem, la poesia i la vida!

A l'altre poemari, Gran Hotel d'Estrangers, Claude Beausoleil hi deixa les empremtes d'un lirisme que sedueix sobretot a partir de la consecució d'unes imatges potents, reveladores, que es van desplegant al llarg d'un discurs de caire molt intimista, d'unes reflexions que neixen de l'estada de l'autor en aquest Gran Hotel convertit de sobte en una nova talaia des de la qual observar el panorama exterior, però també els estats d'ànim, la successió d'emocions i quimeres, les anades i vingudes del record al present. El poeta parla amb ell per aclarir certes coses o simplement per interrogar-se sobre qüestions que, tanmateix, no tenen una única resposta. El poeta sap quin és el seu objectiu: «Allò que vull escriure / és allò que em traspassa / la història i els seus meandres / d'un turment modulat / que una veu porta en mi». Ens trobam davant dos llibres prou diferents entre si, dos llibres que ens ajuden força a enriquir i ampliar la coneixença d'altres aportacions literàries que Eliot recomanava amb fervor a aquells que han decidit dedicar-se al conreu de la parenta pobra. Esperem que els Jardins de Samarcanda ens deixin gaudir molts d'anys de la seva riquesa poètica!