El tema del curs d'aigua que travessa Son Espases ha provocat una notòria polèmica que s'afegeix a tot el que envolta la construcció d'aquest segon centre sanitari. Sense intenció d'entrar en les possibles mancances i irregularitats en la tramitació de l'obra (no és la meva especialitat ni en tenc elements de judici necessari), voldria fer algunes reflexions entorn d'aquest torrentó.
El solar on s'està construint l'hospital de Son Espases té una forma de balança i per la part central, aproximadament, hi corre un xaragall, és a dir, un curs d'aigua intermitent i que no té un llit ben fixat. Per aquest torrentó desguassen cap al Pla de Palma poc més de 70 quarterades. Amb un clima com el nostre, tan donat a valors puntualment molt forts de precipitació, no ha de venir de nou que de tard en tard per aquest curs, habitualment sec, hi baixi un cert cabal d'aigua. No és un fenomen inusual i els veïns de la zona recorden com el 25 de setembre de 1962 (data en la qual una part significativa del terme de Ciutat va quedar literalment submergida davall les aigües), per aquesta coma, hi corria un bon bram d'aigua, n'era un bon testimoni la paret que antany travessava aquest sementer que al bell mig tenia tot un sistema d'obertures (clavegueres) per deixar passar les possibles plenes d'aquest breu torrentó. En dates més properes, concretament el 21 de setembre de 1989, hi hagué un altre episodi en què una tempesta, aquesta vegada molt més local que el diluvi anterior de 1962, va fer baixar ufanós aquest xaragall.
Ara bé, les dimensions d'aquest curs d'aigua són les que són i no es pot esperar que els cabals arribin als valors enormes que puntualment s'assoleixen als torrents de major entitat. La presència d'aquest xaragall és, per tant, un problema que té una solució tècnica no gaire complexa. Això no obstant, hi ha dos factors que obliguen a dimensionar generosament el pas que es deixi per a l'aigua: primerament, la possibilitat d'aiguades més fortes de les que es tenen consignades als pocs observatoris meteorològics immediats a la zona, i en segon lloc, la mateixa naturalesa de la instal·lació que es vol construir, un hospital, segurament una de les activitats més sensibles a qualsevol adversitat.
La legislació actual és prou ambigua pel que fa als cursos d'aigua no permanents, mal definits i obviats fins i tot en les lleis estatals de primer ordre. Igualment el complex encadellat entre les figures de planejament territorial (i legislació amb repercussions sobre el territori) d'abast municipal, insular, autonòmic i estatal, deixa més d'una escletxa per la qual pot entrar el malentès, la contradicció i els dubtes, que no fan sinó embullar el ciutadà i fer-lo tornar malfiat envers les institucions.
Miquel Grimalt Gelabert, geògraf
