No existeix cap llenguatge parlat que no es trobi en moviment constant, que no vagi evolucionant -més o manco lentament, més o manco ràpidament (la mesura sempre depèn del punt de vista de l'observador)- i aquesta evolució, aquest moviment, afecta no sols el lèxic ans també la mateixa sintaxi, per molt que tal vegada calgui admetre que la segona evoluciona més a poc a poc que el primer. No hi ha descripció d'una llengua parlada que la normativitzi o la fixi in saecula saeculorum. Una llengua viva no és mai una realitat geomètrica. La vida no accepta mai la geometria.

Naturalment, l'escriptor és qui primer constata la mobilitat de la llengua, com l'organisme viu que és. Aquest és el cas especialment del practicant de la parenta pobra, el tipus d'escriptor que segurament més sent la necessitat de «millorar» el seu idioma, de fer-lo més eficaç per a expressar allò que vol expressar. En certa manera, podríem dir que el poeta és qui juga més amb el llenguatge. I pocs poetes, si cap, s'hauran donat més a aquest joc -el qual, sens dubte, també té els seus riscs- que Edward Estlin Cummings (Cambridge, Massachusetts, 1894 - North Conway, New Hampshire, 1962), que haurà passat a la posteritat com e.e.cummings, i com el més fidel seguidor de les llibertats idiomàtiques de la Gertrude Stein, deixant-nos una obra d'una especial gerdor que comprèn més de 900 poemes, dues novel·les, vàries peces teatrals i assaigs i, last but not least, una prou notable producció pictòrica, la qual, per cert, pot haver influït en la seva escriptura.

Justament, El Gall Editor, des de Pollença, com a número 21 de la seva col·lecció Trucs i Baldufes, acaba de publicar (a)poemes. antologia poètica, d'e.e.cummings, seleccionada i traduïda per Alfred Sargatal, en una robusta o consistent edició bilingüe, comme il faut, amb un pròleg de Víctor Obiols. Tot un goig per al lletraferit interessat per la poesia nord-americana, la qual certament ha fruït un cert lideratge dins la poesia en anglès del segle XX.

Per descomptat, degut a la juguera -mai més ben dit de l'autor-, que per qualque cosa ha estat considerat el més juganer i joyful de la Lost Generation, malgrat que els seus temes puguin esser sorprenentment tradicionals (i fins i tot romàntics), la seva poesia no és de lectura gens fàcil. No sols es pren constantment les més agosarades llibertats sintàctiques sinó que fins i tot divideix els mots com creu convenient, perquè vol que ens fixem fins i tot en les síl·labes i les lletres que els conformen; a més de, com a artista plàstic, donar una especial rellevància a la presentació dels seus textos, a la composició tipogràfica i als espais en blanc dins els versos, per a indicar-nos les cesures, o entre els versos, per a marcar el ritme oral, fets en els quals alguns crítics han vist la possible influència del cubisme (curiosament, qualcú ha dit, que per a entendre la seva poesia, cal llegir-la en veu alta). Per descomptat, el fet de comptar, en aquesta magnífica edició, amb la treballada traducció catalana de Sargatal, són molts de cavalls de força a l'hora d'escometre'n la lectura.

Evidentment, no es tracta ara de pretendre detallar gaire tanta riquesa verbal, però no sé estar-me de referir-me al poema IV de l'apartat La guerre, del seu primer llibre, Tulips & Chimneys, que acaba amb dos versos que ritmen i rimen memorablement: «precisely dance in my head / ladies carefully dead». Perquè és en veritat notable que tanta preocupació per la disposició tipogràfica vagi acompanyada de versos tan sonors com: «maggie and milly and molly and may». Per altra banda, aquest poeta de Nova Anglaterra -àrea que n'ha produït tants, de bons poetes: Robert Frost, T.S. Eliot, Robert Lowell, Elizabeth Bishop, etc.- tant pot donar gràcies «per tot allò / que és natural que és infinit que és sí (sic)» com donar un especial valor a la llibertat tot matisant que mai havia esperat que la llibertat fos altra cosa que indecent. Realment, si aquestes traduccions han hagut d'esperar temps la seva publicació, «arraconades en un prestatge», sense que ningú hi mostrés cap interès, se'ns fa evident una de les funcions que poden complir les petites editorials. Xumet, chapeau.