A D'Ors no li agradava el moder-nisme, ni el literari, ni l'arquitectu-ra modernista "llevat de la Sagrada Família, perquè, com a fita monumental, feia ciutat, Barcelona, és a dir, feia país" perquè no li agradava el romanticisme, ni òbviament, l'historicisme. De fet, pensava fins i tot que l'afecció del segle XIX per la història era errònia i cosa del passat. Em fa l'efecte que també suportava la Sagrada Família perquè era com ballar la sardana a Reus. Un acte d'arbitrarietat i d'imperi. Aquestes dues paraules s'han d'entendre en el sentit D'Orsià, molt coincident amb el de Gabriel Alomar. Arbitrarietat vol dir per ell voluntat, un acte de la voluntat, una intervenció humana, electiva, forta i lliure (i dràstica, no, en absolut democràtica). Imperi vol dir «sacrifici de la Terra a la Raça; oblit de la diferència i del fur, en benefici de la creixença i de l'expansió». Una sardana a l'Empordà, diu, és natural. Ho admet amb una certa reticència, perquè per D'Ors el món natural només serveix per a ordenar-lo: per exemple, obrir camins a les muntanyes, perquè les muntanyes deixin de ser terribles i bàrbares, naturals. Una sardana a Reus és un acte arbitrari i imperial. La ciència "arriba a dir que la Biologia formava part essencial de les Humanitats modernes" és el terreny del present i del futur. I el modernisme és, a la seva manera, un intent, dins del moviment històric pendular de les arts, de tornar a la boira bulbosa i viscosa de la creativitat acientífica, al desordre "tan odiat per D'Ors", de donar compte de la transgressió natural, d'anar més enllà de la raó.
A D'Ors no li agradaven els punts suspensius. Representen l'inefable, és a dir, allò que no es pot formular, expressar o enunciar. Per D'Ors la llengua, sobretot l'escrita, ho pot expressar tot i, per tant, els punts suspensius són una claudicació, una dimissió, de la llengua, o en altres paraules, de la raó. Però podem estar d'acord amb Xènius si veiem l'ús que se'n fa, dels punts suspensius, reals o metafòrics. Gairebé sempre, imprecisions, rampes emocionals maldestres.
D'Ors es declarava estructuralista, però aquesta adscripció no té gaire a veure amb l'estructuralisme posterior. El que li agradava a D'Ors eren les estructures: les estructures institucionals, les estructures estatals, les estructures «imperials», una espècie d'embalums ferrenys, sòlids, durables i geomètrics, que, contradictòriament, responien tant a la necessitat pragmàtica de construir un país, Catalunya, durant l'etapa nacionalista de D'Ors, com, d'una altra banda, a abstraccions hegelianes (romàntiques). Considerava el cubisme com una manifestació de l'estructuralisme. D'aquí la seva apreciació positiva. Veia només geometria, allà on s'estava gestant una subversió dionisíaca que ell no sabia i no podia veure.
Hilari de Cara, escriptor
