Dimarts, 22.- A les pastures altes dels Pirineus aragonesos tenen els pastors una traça ben singular per escuar els anyells. Cerquen amb cura, a un pam escàs del carpó, un nus entre dues vèrtebres caudals, fan amb les mans un moviment de torsió, precís i sec, segur, i, sense gaire sang, i sense gaire dolor aparent, els tallen l'apèndix que si bé és sobrer als animals per a determinades funcions, no ho és ni per la cassola, ni per la cuinera. Així, el dia que realitzen aquesta operació als xots de la guarda, les dones dels ovellers preparen, un cop treta la llana que protegeix l'afegitó, un saborós guisat de cua de xai. Cert o no, diuen que és l'única part d'un animal que l'home es menja mentre el donant segueix viu, i pasturant. En Punta, veïnat i proveïdor d'històries, em conta, en un sentit més faceciós, el cas d'un personatge, del qual ometrem malnom i llinatges car, malgrat ell és mort fa molts d'anys, són vius encara alguns dels seus descendents i parents, em diu, doncs, que habitava la caseta d'una finca, de la qual n'era l'amitger, del camí vell de Sineu un home, ell mateix i la seva família de dubtosa capacitat mental, al qual no se li acudí altra quimera que menjar-se un porc, a poc a poc, sense matar-lo, per fer-lo retre. Pensà, no sense una certa lògica arrauxada, que tallant-li de la cuixa un parell de bistecs, la ferida li faria primer crostera i després la carn li pujaria de bell nou, com moltes vegades succeeix als humans, no pas amb els bistecs, però sí amb les nafres del cos. D'aquesta manera, un cop restituïda la cotna i la polpa, podria menjar-se el mateix tros no una, sinó moltes vegades. Dit i fet. Un matí gèlid d'un mes de gener, ajudat per dos còmplices d'escàs enteniment, agafà una porcastra de la soll i de la part de les anques tallà, amb un ganivet ben esmolat, dos filets de carn magra. Atès que no li administraren anestèsia, la pobra bèstia grunyí fins que va acabar l'alè, però no finí sobre la banqueta, com sol ser el destí de les que l'ocupen. L'amo, en comptes de desinfectar la ferida, féu una pasterada de ciment i n'hi posà una palada per tal d'estroncar la sang, abstergir-la, guarir-la i omplir el buit. Qui m'informa, si bé sap que l'animal morí al cap d'una setmana, ignora que en feren del cadàver, si el dugueren al carnatge per fer-ne sabó, o si l'obraren en unes matances vitenques.
Dimecres, 23.- El senyor de Montaigne era de naturalesa pedregosa i, en conseqüència, perseguit de còlic freqüent, de la qual afecció se'n queixa als seus escrits no poques vegades. Delerós de compartir el seu enginy, compartesc amb ell, si més no, igual dolença, atesa la circumstància que tenc incrustada, al ronyó esquerre, una pedra que periòdicament m'adoloreix el costat i m'anuncia amb exactitud la proximitat de les tempestes. A més, i això té més mèrit, fa un grapat d'anys vaig orinar tres macs que en diàmetre cada un d'ells excedia l'amplada del conducte urinari. Fou, sens dubte, un dels dies més feliços de la meva vida, cosa que comprendran, i compartiran, tots aquells que hagin patit el mateix trànsit. En algun lloc dels seus Assaigs, Montaigne aconsella que, per alleujar el dolor dels atacs, els sofrents poden prendre «cagarades de rata polvoritzades», fórmula magistral, de elaboració casolana i efectes de dubtosa eficàcia, si més no en la tasca de mitigar el mal, la qual cosa m'ha recordat la llarga relació de preparats que, durant les crisis, vaig arribar a ingerir, començant per, l'aleshores, tradicional «Fagolitos renal falafi», un beuratge concentrat de plantes medicinals que s'elaborava a Consell, fins a arribar a les infusions i preparats més inversemblants, com són ara: tisanes de trencapedra, de cabellet o d'herba de sant Bernat, i encara d'altres arrels i plantes de les quals he oblidat el nom; o el brou fred d'una ceba bullida; o, i puc garantir que aquesta recepta terapèutica no és fruit d'una imaginació diligent, la panacea del mal de ronyó, que aquí exposaré en benefici dels afectats: s'agafa un ou de gallina pàdua acabat de pondre. No serveix si ja té un o dos dies, car ha de ser fresc de l'hora. Se suquen dues o tres llimones i s'aboca el suc dins un tassó. Dins la llimonada s'hi posa l'ou sencer i es deixa tota una nit a la serena. Sota els efectes de l'àcid cítric, es dissol la closca, que s'acumula, com una grapada de guix, al cul del vidre i resta l'ou sencer protegit pel tel. De bon matí, el pacient, o persona designada, treu del líquid la membrana que conté, intacte, blanc i vermell, remena amb una cullereta els sediments per tal que facin amb el suc un filtre tèrbol, que s'engoleix d'un sol glop. Aquest ritual s'ha de repetir durant set dies seguits i si per alguna causa s'interromp, s'ha de tornar a començar de bell nou. No puc assegurar la seva efectivitat, pel que fa a l'expulsió del cos estrany, però sí que es tracta d'un entreteniment no gens negligible en temps de suplici.
