Esper que sàpiguen perdonar-me el fet que torni a començar un escrit amb una mica de plor, acompanyat d'una manifesta lamentació. La causa és que els comptes en aquesta vida no em surten. De cap manera. És possible, fins i tot probable, que creguin que els comptes que no em quadren són els de l'economia domèstica. Els he de dir que probablement no van errats, però també que no ho sé cert, perquè a ca nostra jo no duc els comptes -ni els comptes ni els doblers, ai!- i ara mateix ignor si quadren o no quadren, però si medit sobre el pla d'austeritat a què estic sotmès -cada vegada que tenim oberta la calefacció i deix una porta interior oberta me'n duc una barrejada- em fa pensar que les coses de l'economia domèstica són manifestament millorables. Però, insistesc, no és d'economia ni de comptes domèstics, que també serien motiu de plorar del que avui vull parlar. Són altres castes de comptes els que em desconcerten d'allò més. Aquests nombres tenen a veure amb el món de la cultura. Intentaré explicar-me amb poques paraules. El patiment de què parlava al començament és només lleuger quan llegesc, en el diari, a una gran patum de la nostra cultura -posem, per exemple un pintor- que diu o dóna per suposat que ha llegit gairebé tots els clàssics de la literatura: Petrarca, Dante, Ramon Llull, Blai Bonet, les darreres novel·les de la literatura francesa, Eliot, Faulkner, el Nou i el Vell Testament, etc. Hi ha vegades que no em puc estar de treure comptes -comptes horaris- i aquest no acaben de quadrar. Com és possible que un home que ha dedicat quasi tota la seva vida a pintar avui pugui recordar i utilitzar en un entrevista totes les lectures que, encara que sembli mentida, ha realitzat. Quant de temps ha dedicat a la lectura i quant a la pintura?

Però cadascú a ca seva es calma l'enveja així com pot i jo tenc diversos mètodes que algun dia contaré. El problema greu de l'enveja és quan aquesta ve esperonada per la companyia d'amics o coneguts. Perquè en algunes ocasions que vaig a sopar amb un grup de lletraferits, el desconcert és molt més mal d'aguantar. Tothom dóna per suposat que ha llegit els autors que hem esmentat abans, però no basten aquestes milions de pàgines que s'han passat per la garrova ,sinó que afegeixen autors italians -Camillieri, Sciaza, Italo Calvino-sud-africans-Coetzee- nord-americans -Saul Bellow, Philip Roth. Darrerament insisteixen en novel·listes que com MacCarthy exploren la desolació. Per si això fos poc, aquests amics que tant han llegit et demanen si coneixes l'obra d'un escriptor búlgar de nom impronunciable, que és brutal, afirmen. Un escriptor que és un pecat mortal -t'enfloquen- no haver-lo llegit. Quan sents aquest enfilall, pens que ara que ja no fas pecat per acció en fas per omissió, que són més trits i covards. Però quan t'ho rumies bé i tornes als nombres veus que hi ha qualque cosa que no quadra: Els comptes no surten ni els nombres no enganen. Ni encara que aquest amic lector que vos ha fet venir els colors a la cara fos un capitalista que no tengués altra feina que llegir tot el dia o un monjo de clausura no és possible que, en aquesta vida, hagués tengut hores abastament per haver llegit tot el que diu haver llegit.

La causa de les mentides que es veuen obligats a dir els que volen passar per savis i bons lectors és, al meu parer, que hi ha un desequilibri cada vegada major entre el nombre de llibres i revistes que s'editen i el nombre de lectors disposats no sols a comprar-los sinó també a llegir-los. Aquest fenomen fa temps que es detectà en el mon de la ciència. De Solla Price i Eugen Garfield demostraren el creixement geomètric del nombre de publicacions científiques i les conseqüències que aquest coneixement tenia: fonamentalment dues. La primera era que el vuitanta per cent -dic bé: el vuitanta per cent- de les publicacions científiques no eren llegides per ningú i, si eren llegides, no tenien el més mínim ressò. La segona conseqüència de la primera i consistia en el rapidíssim envelliment de les publicacions. Un envelliment que fa que fins i tot aquest vint per cent que és llegit almanco una vegada, ben aviat deixa de ser llegit i quan fa cinc anys que ha estat publicat només és llegit per un de cada milió de lectors. És una publicació morta. Crec que actualment en la literatura de creació passa el mateix o un cosa molt semblant i per això no acab de fiar-me dels que diuen que ho han llegit tot o quasi tot.