Se'n recorden, vostès, que aquesta havia de ser la legislatura de l'Espanya plural, del reconeixement efectiu del seu caràcter plurilingüe, de les reformes per donar cabuda a la diversitat, del desplegament decisiu de les capacitats d'autogovern? Bé, no cal ser cap llumenera per constatar que, més enllà de les dificultats de naturalesa diversa amb què s'hagi pogut trobar el govern central, i que potser sí que li han impedit anar més enllà, de les bones paraules als fets constatables hi ha una distància... considerable, deixem-ho aquí. Durant la campanya electoral que s'acosta, entre alguns dels seus actors assistirem a una discussió més o menys intensa (em tem que menys que més) sobre l'amplitud o l'estretor de les reformes dutes a terme per aconseguir això de l'Espanya plural. I en molts aspectes d'aquesta discussió hi haurà, inevitablement, una dosi considerable de subjectivitat: cadascú serà més generós o més gasiu segons les expectatives que tingués al principi, i segons el grau de satisfacció amb què se senti ara. Però hi ha altres judicis que no depenen de la posició que un adopti davant dels fets, de la perspectiva, els prejudicis, o la lluna amb què t'hagis aixecat avui, donat el seu caràcter absolutament objectiu i directament verificable. És el cas del presumpte progrés cap al plurilingüisme que, segons el govern espanyol, ha estat espectacular a les pàgines d'internet del Gobierno de España. Diuen els seus representants que més d'un 90% de les pàgines dels ministeris ja estan disponibles en les quatre llengües cooficials. Bé, doncs, això és una veritat a mitges... quasi una mentida. Perquè, certament, si accedeixes a qualsevol dels portals webs dels ministeris, tots excepte un (el de Defensa), doncs sí, et rebran amb un cordial i plurilingüe Bienvenidos-Benvinguts- Benvidos-Ongi etorri. I alguns també et diran Welcome i Bienvenue, també. Preciós. La majoria de les pàgines t'oferiran un menú desplegable o uns botons d'opció lingüística a través dels quals, és clar que sí, podreu visualitzar tota la pàgina en la llengua desitjada. El problema és que... tot s'acaba aquí. Quan comences a trescar pels departaments, els enllaços, les seccions i les zones de descàrrega de documents, les alegries se t'acaben prest: tret d'algunes excepcions lloables, et vas adonant que el pluringüisme és poca cosa més que un miratge: gairebé tot està únicament en castellà. Quan verifiques que el famós 90% és una exageració descomunal, una fardada hiperbòlica, no pots evitar la sensació de presa de pèl. I com més t'endinses en els continguts de les webs, més notes aquella sensació tan desagradable de quan et penses que vas a agafar un còdol massís, i llavors resulta ser un terròs que se't desfà entre els dits. I no ho entenc, de debò. Si no diguessin res, o almenys si no en fessin tanta ufana, encara n'hi hauria més d'un que lloaria el tímid però perceptible avanç cap al plurilingüisme que representa, si més no, haver començat a posar les pàgines inicials de les webs ministerials en castellà, català, gallec i basc. Hom els demanaria que no es quedassin aquí, que continuassin donant passes, però encara els donaria les gràcies. En canvi, resulta força desagradable veure que es vanten d'una pura façana repintada que amaga el vell casalot de sempre.