El segon mandat de George Bush està acabant amb un fracàs estrepitós de la seva política econòmica. Els seus darrers anuncis, abaixar els imposts i els tipus d'interès, han produït els efectes contraris als que esperava: les borses s'enfonsen enmig d'un pessimisme generalitzat.
No es pot dir que hagi estat un president afortunat. Quan començava la seva singladura tingué lloc el desastre de l'11-S del 2001 en una conjuntura en què l'economia mundial travessava una època d'optimisme i creixement. La seva resposta va ser la guerra. Més preocupat per la política exterior que per la interior, durant el seu mandat el dòlar s'ha depreciat fins a límits insostenibles davant de l'euro, prova clara que el capital nord-americà mirava més cap a l'exterior que a l'interior. Finalment, la bombolla de l'especulació, sobretot immobiliària, que la seva política ha ajudat a exportar pertot arreu, ha ocasionat l'actual crash. Bush arribà al poder quan s'acabaven els darrers vestigis de l'antiga Guerra Freda amb els Estats Units convertits en l'única superpotència mundial. Ara aquell gran motor deixa mostres d'una debilitat sorprenent que arrossega tots els mercats mundials. Quan arribà a la presidència, Bush heretà una nació sanejada, opulenta i orgullosa de si mateixa. Pocs presidents nord-americans havien començat amb un actiu de tals dimensions. Doncs bé: a l'hora de partir deixa depressió, desconfiances inversores molt fortes i el perill que l'economia mundial passi per conjuntures molt difícils. Fins i tot és possible que d'aquí a no gaire temps es comenci a qüestionar el lideratge nord-americà, tot i la seva immensa capacitat creadora, productiva i financera. A Amèrica, li ha faltat lideratge. Ara ho pagam tots.
