No, el dimecres a vespre no vaig anar de foguerons santantonians, que era el que ritualment tocava, perquè, ja m'ho deia mon pare, carregat de raó: qui m'ha aturat a mi, també t'aturarà a tu. No m'era aconsellable emparar serenes, m'havia advertit la metgessa de capçalera, doncs encara arrossegava les restes d'una bronquitis d'aquelles de febre, tossina caparruda i no saber com t'has de posar per dormir, a fi i efectes que el lleu no sembli la xeremia d'en Miquel «Monara». I val més la que guarda que la que cura, no és ver? O sigui, una estoneta de lectura, altre tant de televisió i xarop de llençol s'ha dit.
Però el dijous arran del migdia, festivitat de Sant Antoni el Gran segons el calendari, sí que vaig pasturar una estoneta pel ciutadà carrer de Sant Miquel i pels encontorns de Sant Antoniet, que és allò que podríem comentar avui, si vostès ho troben de conveniència.
Hi havia cans i cusses tantes mai, i moixos, tortugues, cavalls, grossos, mitjancers, «navarrets», ponis més fatxendes que un vuit, però d'ases, mirin quines coses, cap ni un. De quatre potes vull dir, perquè de dues, dels que solen bramar en lloc de parlar, sí que en vaig veure un bon ramat... La cosa que em cridà l'atenció fou que enguany ha entrat una moda nova en això dels animals de companyia: les fures; tenc per mi en vaig veure sis o set, grosses, més petites, grisenques color llebre i més obscures, de cameta curta que caminen fràgilment i cauteloses, com si trepitgessin ous, tec-tec-tec..., remenant el culet i ensuma que t'ensuma. Fins i tot n'hi havia una de pèl d'un blanc immaculat que era una hermosura d'animal, quina bellesa! I una iguana tan grossa com les fures, que feia com un no sé què, esmussava només mirar-la, amb una coa d'una braça de llargària... Que menja alfals o ratolins, aquest animalet? I: «¿Cómo díssse, que xo no le entendí?» I jo: res, res, que passin un bon dia i visca Sant Antoni. Dimonis i dimònies, dimonions, dimonieus, dimoniel·los, dimoniarros i dimoniarrots..., amunt i avall, incitant al pecat, a la concurrència, un suposar que és la seva feina. Banyes flàccides, però. Un parell de carrosses. Uns quants a cavall disfressats de John Wayne per les praderies d'Oklahoma, capell de cuiro d'ala ampla inclòs, per finalment tots plegats desfilar per davant el salpasser, ben acompanyat per la batlessa Aina Calvo i colla, el senyor Grosske, qui m'ho havia de dir ingenu de mi, que veuria amb aquests ullets el senyor E.G.F. repartint benediccions al personal, si no de fet, que això ho duia a terme el manobre capellà perquè li tocava per ofici, sí que ho feia en aparença i gairebé en essència, que només li mancava sostenir el poalet d'aigua beneïda, feia costat, donava cos (que a Mallorca no és el mateix que donar «del» cos). I tot plegat dins un país amb pretensions de laïcisme, amb l'agreujant d'haver-ne fet bandera electoralista de la cosa... Amb una paraula, que allà damunt la tarima hi comparegués la senyora Catalina Cirer, enguany no tan a primera línia de foto, i què hi hem de fer, Cati, en haver acabat comptarem, mira, tots li coneixem la fe irreductible en qualsevol cosa que véngui de les altures, però aquest altre personal...? I he procurat íntimament desvetllar on comença i acaba una tradició i on s'inicia un oportunisme, un rostre més surenc que la pell del camaiot. I les llicències que és digne i ètic atorgar-se, i altres que engorgen, enfiten la decència; en lloc d'enaltir, evidencien halitosi mental. I demanar-me on acaba el deure de l'autoritat municipal i comença la fam de foto, la pardaleria summa...
Finalitzar avui amb una glosa de les de vi de rapa, fogueró, fum i xulla torrada. Me la contà la setmana passada impensadament la meva estimada cosina Xesca Alomar i Florit, Na Xesca de «Sa Rota», que, actualment ja molt senil, encara tingué la il·luminació del Sant per cantussejar-me aquesta: «Sant Antoni és un sant pobre/ pobre que no té res de res;/ saps per on té el pèl espès...?/ arran sa soca des manobre...» I riguérem la frescor i desvergonya, la picardia de les paraules antigues.
