Desafortunadament els nuclis rurals de Palma desapareixen dia rere dia, però, afortunadament, encara n'hi ha que es mantenen. Ja ho hem comentat en diverses ocasions, Palma e(in)voluciona cap a un model on la distinció entre el que és rural i la trama urbana es difumina a marxes forçades. La ciutat es menja un camp que va desapareixent mentre observa com ametlers i garrovers són substituïts per pisos i xalets, com la pau i la tranquil·litat són baratats pels cotxes, com el silenci és sobtadament interromput per les màquines que, en nom del progrés, aniquilen el futur. I no és que em vulgui posar melancòlic. La melancolia la viuran els nostres fills i néts quan lamentin la irreversibilitat de moltes de les accions més destructives que estam duent a terme. Ens equivocam, ens equivocam tal com veiem ara que es varen equivocar els nostres avantpassats quan no valoraven el patrimoni o els entorns naturals. Però la naturalesa és caparruda i els homes, uns caparrots. No aprenem del passat, tornam a caure en l'error i hipotecam el futur. Es diu que l'home és l'única ànima que travela dues vegades amb la mateixa pedra. Mentida. Les travelades són infinites!

Deia a l'inici, però, que afortunadament alguns nuclis rurals de ciutat es poden salvar. Parlam de Sant Jordi, d'Establiments, de Son Sardina... Són espais amb una tipologia i una manera de fer que ens obliguen a adreçar-nos-hi tot anomenant-los pobles de Palma. Potser sigui una contradicció en els seus termes, però efectivament són pobles del municipi de Palma. Cal conservar-los com a tals, cal protegir-los, però els seus habitants tenen els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà. Drets a les aigües netes i brutes, a voravies, a espais culturals i esportius, als serveis municipals, sanitaris i educatius, drets que, avui, no tenen moltes d'aquestes zones. Progressar no és destruir i conservar no és estancar-se. El difícil equilibri és la solució.