Escolto cantar Lourdes Iriondo. No sé ni una paraula d'euskera, però sé que parla de la vida i de les passions que tots arrosseguem al llarg de la vida. Per associació d'idees penso en la batllessa d'Hernani i en els sentiments d'alerta que deuen inquietar-la d'ençà que li han comunicat que l'Audiència Nacional esbrina si ha incorregut en enaltiment del terrorisme. Ahir va fer una setmana, en un acte d'ANV a Pamplona, la batllessa d'Hernani va demanar un aplaudiment per a Igor Portu i Martín Sarasola, els dos joves detinguts dies abans per la Guàrdia Civil, acusats de pertinença a ETA. Escolto Lourdes Iriondo i, sense entendre-la, emergeix davant mi un poble. Molt probablement la batllessa d'Hernani no sap cantar. Tanmateix, amb la seva arenga, també ha aconseguit recordar-me que més enllà de les imatges d'etarres emmanillats que un policia encaputxat fa pujar a un cotxe, hi ha un poble amb tota l'amalgama de sentiments que té la gent d'onsevulla. Vull dir que hi ha padrins, i pares, i germans i parents: persones que estimen els seus, i ploren i pateixen per ells si els saben involucrats en alguna tragèdia. Escolto Lourdes Iriondo, una veu que ho diu tot. Estic convençut que molts de ciutadans i ciutadanes de l'Estat han acabat per admetre que els etarres són com els bolets, que neixen i creixen de la nit al dia. La línia informativa espanyola i francesa ho pretén. Ahir en detingueren dos a Saint Jean de Luz, precisament a un lloc per on abans-d'ahir havien passat els agents de la gendarmerie i no n'hi havia cap. Surten en un no-res, deu ser cosa del temps. De mica en mica, Euskal Herria se'ns fa estranya. Tan pròxima, i ho ignorem gairebé tot de la seva gent. Únicament coneixem la literatura dels bans de guerra. La que se'n deriva, entre d'altres, dels escorcolls a les seus abertzales i de les advertències al lehendakari sobre la il·legalitat que suposaria la realització d'una consulta popular per a saber si els bascos són partidaris d'exercir el dret a l'autodeterminació. Molts de ciutadans i de ciutadanes han après a considerar únicament els missatges unidireccionals sobre la situació basca per no fer-se gaire preguntes. Què en faran, tanmateix? Si això no té remei ni en tindrà mai, es diuen, etcètera, etcètera. A posta, quan, de tant en tant, veuen en els telenotícies les manifestacions multitudinàries pels carrers de Bilbao o de Donostia, ja no es demanen què volen els manifestants, sinó que situen la informació en aquest racó obscur de la sensibilitat on reposen les de les concentracions dels palestins o dels partidaris de Benazir Bhutto. Tots són grups humans que criden a la frontera. O a la frontera de la frontera, ja m'enteneu. Lluny, en un espai aliè. Tanmateix, una part de la població basca coincideix a assenyalar Espanya com l'origen i el motiu de les seves afliccions. Escolto cantar Lourdes Iriondo i, sense saber què diu, sé que parla de sentiments universals que, entre la seva gent, s'han d'expressar en veu baixa. Molt probablement entre Zapatero i Sarkozy acabaran amb el conflicte basc. Però el dolor de la memòria sobreviurà qui sap fins quan. Sempre, potser.