Si li dic que estic desesperat, tal vegada arrufi les celles, que de ben segur les deu tenir ben poblades, sempre tancat en aquest despatxot inodor i incolor on habita, i en haver-les arrufades es dirà a si mateix, amb un tel de condescendència, que ja li ha tornat a tocar un cas d'un possible suïcida. La veritat és que s'equivoca, no em puc suïcidar. Som un ésser de ficció i no només no tenc vida pròpia sinó que tot allò que jo li pugui contar, en primera persona, com a viscut en la meva pròpia pell no és elucubració meva sinó el producte de la imaginació, a vegades desbocada, del meu creador. Pot passar ben per alt això de la lletania lacrimògena de «pobret, quina desgràcia no tenir voluntat pròpia» i tota la resta que, amb els seus millors propòsits, hi pugui afegir. Això no obstant, no és excusa perquè vostè no es prengui seriosament el meu relat. Hauria d'entrar, si més no, en el seu codi deontològic, l'estudi d'aquest cas en allò que podríem anomenar exercicis de formació permanent, ja que com diu l'adagi la realitat sempre supera la ficció. I si no s'ho creu, miri els dijous Polònia, a TV3, i se n'adonarà perfectament. S'ho prengui una mica seriosament perquè qui sap si en un futur no gaire llunyà vostè, molt il·lustre togat, haurà de jutjar coses semblants.
Avui m'han posat en la pell d'un pare de família, té un fill preadolescent, allò que abans es deia "ara deu ser un pecatot molt gros" l'edat burral. Ja sé, he fet quatre lectures i pel cap baix alguna cosa he arribat a aprendre de psicologia. És una passa que tothom ha de passar, d'autoafirmació del seu propi jo i totes aquestes coses que es diuen en aquests casos. Bé, el cert és que cada matí per aixecar-se per anar a l'institut n'he de pegar un fum. Però aquest matí, ha estat una mica gros. La nit anterior havíem quedat d'acord en dues coses bàsiques diguem que domèstiques. Ell hi havia assentit i les havia trobat ben raonables. No, no són cap secret. Havia de deixar l'habitació endreçada perquè és el dia que ve la dona de fer net i també s'havia de posar una roba decent però no la més nova que té, perquè a l'institut feien una focatera i en un dia com aquests no te n'alliberes d'una bona ració de fum i, jugant jugant, en un atac de burrícia "si escric que són ases, qui sap si ja me multarà directament" es poden cremar la roba; l'altre dia, sense més ni menys, jugant amb unes tisores "sempre involuntàriament, ja ho deu saber sr. Jutge, presumpció d'innocència total" varen tallar un manyoc de cabells a un company seu a classe de tecnologia. Es tractava d'evitar això, i de res més. Bé idò cap de les dues coses ha fet, sinó que amb alevosia ha fet tot el contrari: roba pertot, llibres en una escampadissa volàtil i la roba més nova que tenia sobre la seva estirada còrpora.
Com pot suposar, jo també frissava, havia de ser a l'oficina a les vuit i tenia el temps comptat. De bona gana li hauria pegat una sacsada, ja no parlem d'una betcollada però ell, quan m'ha vist encès, ja totd'una m'ha dit que tranki, que ja saps que el codi civil penalitza una simple agressió física. Davant aquest atac d'insolència, tan carregada de raó com vulgui, sr. Jutge, li he dit que si es canviava de roba jo li endreçaria l'habitació i oblidaríem l'incident. «Que t'has pensat que som beneit?», m'ha dit. «Això és xantatge, és a dir, violència psíquica i també està penalitzada per la llei. M'he armat de paciència i li he dit que no es mouria de casa fins que no hagem resolt el tema. Ell s'ha fortificat dins l'habitació, jo li he dit que defensa numantina no servia per a res, ell no m'ha entès gota. Com que la base és el diàleg, m'he assegut a la porta a esperar que la mar es calmàs. Els nervis em menjaven però jo feia veure que tenia un posat serè. Devers les onze, he sentit picar a la porta amb ràbia. «Coartes la meva llibertat, me violes psíquicament, el codi penal et castigarà», m'ha dit... Jo he dit fort, que me n'anava a fer feina, que ja havia perdut mig jornal... i ho he deixat córrer... Ara li escric aquestes retxes. Estic una mica desorientat. Ja sé que un toc no arregla res, però crec que n'han fet un gra massa de tot plegat. Podrien recomanar als governants que facin una mica de pedagogia de l'esforç i de l'autoresponsabilitat entre els joves, que ideïn algun mite on emmirallar-se. Potser és demanar massa, ells no ho fan. El compadesc sr. Jutge, si els arriben casos com aquests haurà de filar prim si no volen que sigui elevat a categoria de veritat universal allò de «va més tort que la justícia». Gràcies.
