La universitat del carrer

Bé, el que volia dir, a la primera meitat del segle XX el mercat central era situat a la Plaça Major de Ciutat, fins que es decidí de fer-ne un de nou, l'actual. Les monges de l'Olivar es mudaren a s'Esgleieta i el bordell es traslladà a la Porta de Sant Antoni. La Porta de Sant Antoni i els carrerons que hi ha entre els carrers del Sindicat i d'en Ballester foren durant més de tres dècades un lloc molt concorregut per tota la ciutadania, no només pels homes sinó que, els vespres, els bars eren plens de gent i als carrers les parelles de joves i matrimonis adults s'hi passejaven i en gaudien, d'aquell bullici de gent per amunt i gent per avall. Era una cosa normal. Les dones que hi treballaven eren als bars i als portals de les cases oferint els seus serveis, saludaven i feien la xerrada amb els clients habituals. Era una manera de relacionar-se i conèixer gent. Hi va haver dones que es feren molt conegudes i populars com Na Xarito, cosa fina (deien); Na Diana, aquesta podia presumir de tenir parroquians fixos i sovint al seu portal s'hi veien cues d'una dotzena o dues, d'homes, o més. Sí, sí, és ben cert. Va haver-hi dones que hi feren carrera, però també n'hi va haver moltes que ho passaren xerec, xerec. Sí, molt malament. A les acaballes dels anys cinquanta, Na Loli fou una de les dones que va provar de guanyar-s'hi la vida i, segons contaven, era una bona professional, fins i tot asseguraven, els que la coneixien, que feia feina a escarada, com moltes, i això li permetia de guanyar molts de doblers, però també deien que tenia un macarró que li escurava quasi bé tot el que ella guanyava. Baixada de calces d'ella, sis duros per a ell (30 pessetes = 18 cèntims d'Euro, eren els preus d'aleshores). Ella ho sabia i callava, perquè deia que ell la protegia. Fa deu o quinze anys la vaig veure a Ciutat, prop de l'escola graduada, semblava una pedacera, dormia al carrer i demanava almoina. Pobreta, feia pena. Na Tonyi en fou una altra també ben coneguda, sobretot per la seva simpatia, aquesta, però, no tenia cap macarró que la protegís i duro que arreplegava duro que guardava, tenia fama d'estalviadora. Sovint solia dir que, per fer de puta i no guanyar res, val més ser honrada. I és que hi ha dones que han après més fent el carrer, que molts d'homes anant a la Universitat. Vaig sentir dir que quan es va retirar se'n va anar a viure a la Bonanova, senyal que les coses li anaren prou bé.

Mallorca és un lloc on la gent que hi vivim treballem de valent per sortir-ne endavant, prosperar i fer un racó. Som una gent que ens esforcem per millorar la nostra economia i acabar la temporada amb uns estalvis merescuts. Però tenim un problema, un greu problema. Tenim un Estat que se'ns endú quasi tot el que podríem estalviar i amb l'excusa que ens protegeix, euro que entra a Mallorca, mig euro que ens escapoleix. Fer com madò Coloma, és fer una beneitura que no té consol i si això segueix així arribarà un dia que haurem de demanar almoina (que és el que ja fem quan anem a Madrid a plorar, perquè ens donin part dels doblers que se suposa que ens guarden per quan els necessitem, però com que ja se'ls han gastat per enllà, tornem de buit).

Solucions n'hi ha. Un poble que ens podria servir de mirall és Malta. Malta és un petit arxipèlag de la Mediterrània format per les illes de Malta, Gozo i Comino, que del segle XIII al XV va formar part de la Confederació Catalana-Aragonesa. Tota la seva extensió no arriba a la del municipi de Llucmajor i des de 1964 és una nació independent. Tenen sort (perquè ho han decidit ells) de no tenir cap Estat macarró que els protegeixi i d'aquesta manera tot el que guanyen és ben seu i s'ho poden administrar i gastar així com vulguin sense haver de demanar permís a ningú. Jo ho tinc ben clar, l'Estat que tenim ens roba. Per tant, ens caldria canviar d'Estat o bé deixar el que tenim. Espanya només ens podria anar bé si ens durés de Nadal a Sant Esteve, i aquest fa poc que ha passat.