Després de la conquesta catalana de 1229, les primeres coses que
es fundaren a Ciutat per cobrir les necessitats de la població
foren convents, esglésies, hospitals, un mercat, i un bordell.
Aquest, el bordell, era situat just devora de l'actual església
dels Caputxins i de l'antic convent de les monges de l'Olivar.
Anselm Turmeda, a La disputa de l'ase, ens diu: «L'any 1417 hi
havia un bell galant rufià anomenat Nadalet i que tenia una amiga
al bordell anomenada Francina, dona molt bella, jove i que havia
estat jueva». Era norma establerta que en aquell lloc de plaer
només podien anar-hi els homes fadrins, els casats ho tenien
prohibit, tot i que és de suposar que n'eren els millors clients.
Hi ha coses que amb els segles no han canviat gaire i, sembla, que
encara estan molt arrelades entre la nostra gent, fins i tot quan
som fora de Mallorca. Basta recordar el cas «Rasputín» on es posà
en pràctica el «tot inclòs» (vull dir que no pagaven ells). Conto
aquesta història per recordar que aquí a Mallorca, això de posar-la
en calent, ens ve d'antic. Vull dir que ens ve d'avior.
Bé, el que volia dir, a la primera meitat del segle XX el mercat
central era situat a la Plaça Major de Ciutat, fins que es decidí
de fer-ne un de nou, l'actual. Les monges de l'Olivar es mudaren a
s'Esgleieta i el bordell es traslladà a la Porta de Sant Antoni. La
Porta de Sant Antoni i els carrerons que hi ha entre els carrers
del Sindicat i d'en Ballester foren durant més de tres dècades un
lloc molt concorregut per tota la ciutadania, no només pels homes
sinó que, els vespres, els bars eren plens de gent i als carrers
les parelles de joves i matrimonis adults s'hi passejaven i en
gaudien, d'aquell bullici de gent per amunt i gent per avall. Era
una cosa normal. Les dones que hi treballaven eren als bars i als
portals de les cases oferint els seus serveis, saludaven i feien la
xerrada amb els clients habituals. Era una manera de relacionar-se
i conèixer gent. Hi va haver dones que es feren molt conegudes i
populars com Na Xarito, cosa fina (deien); Na Diana, aquesta podia
presumir de tenir parroquians fixos i sovint al seu portal s'hi
veien cues d'una dotzena o dues, d'homes, o més. Sí, sí, és ben
cert. Va haver-hi dones que hi feren carrera, però també n'hi va
haver moltes que ho passaren xerec, xerec. Sí, molt malament. A les
acaballes dels anys cinquanta, Na Loli fou una de les dones que va
provar de guanyar-s'hi la vida i, segons contaven, era una bona
professional, fins i tot asseguraven, els que la coneixien, que
feia feina a escarada, com moltes, i això li permetia de guanyar
molts de doblers, però també deien que tenia un macarró que li
escurava quasi bé tot el que ella guanyava. Baixada de calces
d'ella, sis duros per a ell (30 pessetes = 18 cèntims d'Euro, eren
els preus d'aleshores). Ella ho sabia i callava, perquè deia que
ell la protegia. Fa deu o quinze anys la vaig veure a Ciutat, prop
de l'escola graduada, semblava una pedacera, dormia al carrer i
demanava almoina. Pobreta, feia pena. Na Tonyi en fou una altra
també ben coneguda, sobretot per la seva simpatia, aquesta, però,
no tenia cap macarró que la protegís i duro que arreplegava duro
que guardava, tenia fama d'estalviadora. Sovint solia dir que, per
fer de puta i no guanyar res, val més ser honrada. I és que hi ha
dones que han après més fent el carrer, que molts d'homes anant a
la Universitat. Vaig sentir dir que quan es va retirar se'n va anar
a viure a la Bonanova, senyal que les coses li anaren prou bé.
Mallorca és un lloc on la gent que hi vivim treballem de valent
per sortir-ne endavant, prosperar i fer un racó. Som una gent que
ens esforcem per millorar la nostra economia i acabar la temporada
amb uns estalvis merescuts. Però tenim un problema, un greu
problema. Tenim un Estat que se'ns endú quasi tot el que podríem
estalviar i amb l'excusa que ens protegeix, euro que entra a
Mallorca, mig euro que ens escapoleix. Fer com madò Coloma, és fer
una beneitura que no té consol i si això segueix així arribarà un
dia que haurem de demanar almoina (que és el que ja fem quan anem a
Madrid a plorar, perquè ens donin part dels doblers que se suposa
que ens guarden per quan els necessitem, però com que ja se'ls han
gastat per enllà, tornem de buit).
Solucions n'hi ha. Un poble que ens podria servir de mirall és
Malta. Malta és un petit arxipèlag de la Mediterrània format per
les illes de Malta, Gozo i Comino, que del segle XIII al XV va
formar part de la Confederació Catalana-Aragonesa. Tota la seva
extensió no arriba a la del municipi de Llucmajor i des de 1964 és
una nació independent. Tenen sort (perquè ho han decidit ells) de
no tenir cap Estat macarró que els protegeixi i d'aquesta manera
tot el que guanyen és ben seu i s'ho poden administrar i gastar
així com vulguin sense haver de demanar permís a ningú. Jo ho tinc
ben clar, l'Estat que tenim ens roba. Per tant, ens caldria canviar
d'Estat o bé deixar el que tenim. Espanya només ens podria anar bé
si ens durés de Nadal a Sant Esteve, i aquest fa poc que ha
passat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.