Moltes vegades es parla de persones que «ho deixen tot» per alguna causa. I què és tot? Religiosos missioners, persones compromeses com Vicenç Ferrer o molts d'altres troben la plenitud i el sentit de la seva vida a partir de «deixar tot» el que tenim aquí per aconseguir «tot» el que els dóna un altre món on els valors són ben diferents als nostres.

En aquest sentit, deixar-ho tot és, per molts de nosaltres, renunciar a bona part de les comoditats del món occidental. Podríem escriure i filosofar moltíssim sobre la poca cosa que, de vegades, representa el nostre molt, però a l'article d'avui no parlaré d'això.

En canvi, sí faré referència a un altre tipus de missioners, aquells que fan la seva missió aquí, aquells que deixen les «comoditats» per dedicar-se a alguna causa just a la nostra ciutat. I, dins aquesta categoria, m'agradaria referir-me a aquells que fan una opció de país.

De fet, podria dir «aquell» "perquè només en conec un" que fa una opció de país per damunt tot. No en diré el nom, però sí parlaré del seu exemple. Es tracta d'una persona que mai diu no, que ha renunciat pràcticament a formar una família, que es dedica plenament a l'activisme cultural i a la reivindicació lingüística, que ho fa per un sou més que moderat, que no demana res a canvi, que s'entrega, que ho viu, que ho pateix i que ha fet de la seva activitat la seva vida.

Segurament, altra gent ha fet opcions semblants, encara que no és gaire comú. Són persones que d'alguna manera esperonen, abanderen, empenyen cap a un compromís que, lamentablement, queda molt al marge de la manca col·lectiva de compromisos ferms.

Són ells els que probablement frenen un esdevenir que ens condueix cap a l'anul·lació, la indiferència, la manca de solidaritat, l'aïllament personal, etc. Són entre nosaltres i són un exemple. Val la penar apropar-s'hi i admirar-los.