Durant els períodes electorals sempre s'atien les qüestions lingüístiques. Hi ha un gran interès de crear crispació i disconformitat en un tema tan delicat, dividir la societat i enfrontar-la, atiar polèmiques i conflictes allà on no existeixen, fer de tot una falsa pel·lícula de bons i dolents. Les eleccions són generals, és a dir, al Congrés i al Senat, institucions mancades de competències en matèria lingüística, però això no ha impedit que Aznar deixi anar els seus gossos i emprengui les seves habituals amenaces i falsificacions; segons Aznar ha arribat el moment de canviar les polítiques lingüístiques dels territoris de llengua catalana i basca, tot perquè segons diu s'han convertit en «instruments de coacció» sobre els castellanoparlants. Una mentida com qualsevol altra, per descomptat, aquesta feta amb tota la mala fe de la qual pot fer gala algú tan poc sensible com Aznar a la diversitat cultural i lingüística que allotja l'Estat espanyol. Tot això s'acompanya de l'habitual crida a defensar el castellà a Catalunya o allà on sigui, que per això són espanyols, per defensar en tot moment el que és seu, trepitjant, en nom de la llibertat, els drets humans, la pluralitat, el respecte i el que faci falta, la llibertat, la llengua i la cultura dels altres. En nom de la tolerància s'aconsegueix trepitjar la realitat de les altres entitats lingüístiques. Fixem-nos en les paraules d'Aznar en aquesta recent publicació pamfletària: «l'Estat ha estat generós, perquè ha confiat, a pesar de l'article 3 de la Constitució, la política lingüística a les Comunitats Autònomes». En virtut de quin principi aquesta política hauria de ser competència de l'Estat? Per què «generós», doncs? Per què són els amos i creuen que qualsevol gestió que no caigui en les seves mans és una «gràcia», un «regal» fruit de la seva «generositat»? Hi ha greus elements de pensament autoritari en aquestes declaracions. Aznar segueix delatant-se com a portador d'un món mental arrelat en prejudicis propis de les polítiques totalitàries. S'omplen la boca de democràcia mentre ens van empenyent a poc a poc al paredó.
Melcior Comes, escriptor
