Llegeixo un llibre de Josep Muñoz Pujol sobre Nicolau d'Olwer "Lluís Nicolau d'Olwer, un àcid gentilhome (Edicions 62, 2007)" i la seva relació amb els diners. Nicolau d'Olwer, el juliol del trenta-sis, era governador del Banc d'Espanya. I va haver de resistir les pressions de tots aquells que, sense mirar-s'hi gaire, volien emprar el tresor públic per a comprar armes o fer la revolució. Nicolau d'Olwer custodiava les cambres blindades. Imagino la seva soledat a quaranta metres sota terra, mentre en els carrers de Madrid esclataven les bombes de l'aviació enemiga. Nicolau d'Olwer va gestionar l'arribada d'armament des de França i, més endavant, va portar les negociacions que culminaren amb el lliurament de l'or a Rússia, tot seguint les ordres de Negrín. Tocant a responsabilitat, en va tenir una somada. Tanmateix, no acabarien aquí les seves cavil·lacions. L'any trenta-nou, una vegada refugiat a França, Prieto el faria responsable dels fons monetaris per a atendre les necessitats de la JARE (Junta d'Auxili als Republicans). Les aventures de Nicolau d'Orwel amb un cotxe carregat de diners per les carreteres de la França de Petain, perseguit per Victor de Saulnes "un espia relacionat amb els nazis" recorden fil per randa les peripècies rocambolesques que ens conta Loup Durand en una novel·la esplèndida titulada Daddy (Columna, 1992) que va passar desapercebuda i que, a hores d'ara, l'editorial ja deu haver convertit en tires per a fer garlandes. Tanmateix, a part dels episodis que afecten directament la vida de Lluís Nicolau d'Olwer, el llibre col·loca el lector en situació de percebre el tuf a podridura que exhala la rereguarda republicana, a mesura que el pessimisme s'infiltra en els nuclis de poder i entre la gent que s'hi relaciona. La mesquinesa, els egoismes i les murmuracions són el resultat de comportaments i d'actituds que floreixen més esponerosos que mai amb la derrota. Darrerament també he llegit les memòries d'Eugeni Xammar, Seixanta anys d'anar pel món (Quaderns Crema, 2007). Xammar va passar la guerra fora d'Espanya, dedicat al periodisme o a tasques d'assessorament a centres dependents de la República o de la Generalitat. A la darreria de l'any trenta-set va fer una visita llampec a Barcelona, més que res per tapar la boca als que sostenien que mentre ell vivia confortablement instal·lat a l'estranger, n'hi havia d'altres que per no res treien al país les castanyes del foc. Descriu, Xammar, l'àpat que li va oferir Joan Casanovas, aleshores president del Parlament de Catalunya, per a celebrar la trobada. Ho reprodueixo textualment: ostres, molls a la brasa, vedella de Girona "tendra com la mantega, que es fonia materialment a la boca" amb bolets dels Pirineus, pinya natural, Camembert, vins de primer ordre, cafè, conyac i uns cigars de l'Havana que no s'acabaven mai. Va compartir taula, amb ells, Josep Tarradellas, conseller d'Economia i responsable de les indústries de guerra. En referència a aquests dies, Joaquim Renart, un botiguer, consigna en el seu Diari (Proa, 2003) que fa fred i molt de vent. Hom s'imagina aquest mal temps als fronts de batalla i a les llars de la gent pobra, perquè la tragèdia d'avui és que hi ha molta més misèria i pobresa que abans. I la periodista Elena Ribera de la Souchère evoca a Lo que han visto mis ojos (Galaxia Gutenberg, 2007), la imatge dels cans que morien de fam enmig de la plaça de Catalunya, mentre els nins se l'empassaven amb el nas aferrat al vidre del mostrador d'una fonda on hi havia una figura de cartró que representava un pollastre rostit. Les guerres les guanyen els uns contra els altres, però sempre les pateixen els pobres. Tanmateix, no és la fam l'única misèria que provoquen. El llibre de Josep Muñoz Pujol sobre Nicolau d'Olwer aprofundeix en el desencís col·lectiu i en les actituds roïnes que en altres circumstàncies, potser, no es produirien. Nicolau d'Olwer es mou per Vichy i per la Catalunya Nord, que és la terra dels refugiats catalans i espanyols, dels espies nazis, dels policies franquistes. És la terra que han apamat Sentis, Pla, Estelrich, Urraca "el comissari que va detenir Companys i va estar a punt de fer el mateix amb Azaña", i també la gent que dubtava entre incorporar-se al maquis o pujar a un dels vaixells que salpaven cap a Amèrica del Sud. Muñoz Pujol al·ludeix, amb saviesa, a aquells fets o comentaris que poden transmetre al lector l'esfondrament ètic de l'època. Parla de Soldevila (no especifica si de Carles o de Ferran) i de Xammar, afectats de frivolitat. I, sobretot, reprodueix uns comentaris de Francesc Trabal sobre Companys, d'una crueltat excessiva. Escriu Muñoz Pujol que Trabal encara feia befa de la seva mort (la de Companys) dient que havia estat tan oportú de fer-se capturar per la Gestapo i fer-se afusellar a Montjuïc descalç perquè els peus nus toquessin terra, tot i que en tota la seva carrera política no hi havia tocat mai. Era l'any quaranta-dos, temps de derrota, no gaire propens a la grandesa d'ànima. El llibre sobre Nicolau d'Olwer va per aquí. És una mirada a les ombres i a les maniobres entre bastidors, que foren el contrapunt a una època, gairebé sempre estudiada a partir dels seus components èpics.