Tenim un gran himne, els mallorquins. La música d'Amadeu Vives i la lletra d'uns dels nostres poetes més extraordinaris, Joan Alcover, fan d'aquesta peça una obra memorable, més enllà de patrioterismes; per si sola, la Balanguera ja constitueix una cançó ben feta, amb alt nivell literari i musical. Podríem dir el mateix d'Els Segadors, basat en un romanç català del segle XVII, recollit per Milà i Fontanals i musicat per Alió. O de La Marsellesa, l'himne de França, compost per Rouget de Lisle, prohibit durant molts d'anys pel seu contingut revolucionari, compost en una sola nit per un geni efímer a qui Stefan Zweig va dedicar un dels seus Moments estel·lars de la humanitat. Tot això ve a tomb arran de la notícia de l'estrena de la lletra per a l'himne espanyol. La 'marxa granadera', que no tenia cap lletra oficial, n'estrena una perquè per fi pugui ser cantada pels esportistes i per les masses enfervorides de passió patriòtica. S'ha acabat amb el 'tata tata' amb què s'omplien la boca els fidels servidors de la causa espanyola. Ja existien lletres, però, encara que no haguessin rebut cap aprovació oficial, i a les quals el temps havia passat tan per sobre que no podien amagar els seus ressons despòtics o autoritaris i franquistes: la versió dels carlistes, de Marquina, o de Pemán, aquesta darrera elevada a tonada no oficial de les tropes nacionals durant la guerra civil. Tot tan ridícul que es preferia mussitar qualsevol pallassada abans que articular ximpleries com 'Gloria a la Patria que supo seguir, sobre el azul del mar, el caminar del sol'. Ara, però, arriba el súmmum del ridícul amb la nova lletra d'un home de 52 anys tan desocupat per dedicar-se a aquestes ximpleries. Paulino Cubero és el poeta eximi, que a més no cobrarà drets d'autor. El Comitè Olímpic espanyol va fer la convocatòria, i el senyor Cubero ha estat el guanyador del concurs, amb una lletra que supera totes les citades en el seu grau de ridícul 'Ama a la patria pues sabe abrazar, bajo su cielo azul, pueblos en libertad'. ¿Pobles en llibertat? Hi ha abraçades que ofeguen, senyor Cubero.
Melcior Comes, escriptor
