És com un deja-vu, me sona a cosa sabuda i remenada. Però la reflexió va per fer-me entendre a mi mateix per què els mallorquins som un poble sense entusiasme, o amb els entusiasmes molt contenguts, i amb un entrenament secular -no sé si a força de garrotades- per quedar bé, o, si tant volen, per no quedar malament. Això ens ha conduït a ser uns exagerats en la discreció i en la prudència, a no dir el que realment pensam, a no fer el que realment volem, en definitiva, un caramull d'equívocs en cadena, mals de rompre i que generen un fals consens social respecte a les nostres maneres de comportament. Deu ser això el que se sol anomenar caràcter dels mallorquins? De tots? No deu haver estat sempre així, i no sé molt bé si encara ho és. I més ara amb l'aportació dels anomenats «nous mallorquins».
El fet és que la contenció en les maneres de ser, si es tapa i tapa, arriba a esclatar. I és aquí on hauríem d'aclarir una de les funcions, en temps primer, dels foguerons de Sant Antoni. Jo ho faig en clau d'alliberament social, de vàlvula d'escapament a tanta prudència i discreció, moltes vegades ben postisses. De totes les maneres, clàssic entre els clàssics, mirall d'això que en diuen «ésser ben mallorquí», ens apareix a la glosa per antonomàsia. L'escenari és el següent: la sogra, el gendre (espera-ser) i la filla, assegudets a la camilla: «L'hi tocava, l'hi tocava, / i sa mare se'n temé, / i ella per quedar bé, / 'cotava es cap i becava, / 'cotava es cap i becava». Vegin com la problemàtica del quedar bé i la doble moral té també la seva metàfora ximbombera. He sentit contar, com un estadi superior «al quedar bé», un vertader monument a la discreció i a la prudència mallorquines, el següent fet succeït. L'escenari i els protagonistes són semblants als de la glosa anterior, assegudets també a la camilla; quan ja feia una bona estona que hi seien li digué la sogra, morta de pixera, al jove festejador : «Toni, si m'amollaves me n'aniria a fer el sofrit pel sopar». El gendre per davall les faldetes de la camilla s'havia errat de mà o de cuixa, i havia treballat la mare, i aquesta, o li agradava o per no fer-lo quedar malament, per tant, per quedar bé, no havia dit res; fins a un cert moment -la nostra prudència també té un límit-, el de la necessitat o el del sofrit, ja que el jove, pel que es veu, no amollava ni a la de tres.
Aquesta dosificació de l'entusiasme que tenim els mallorquins sempre m'ha fet reflexionar. I això que som ben contrari a l'etiquetatge dels pobles i països amb aquesta cosa que en diuen estereotips socials. Que si els alemanys són així, que si els italians són aixà, que si els catalans de les pedres en fan pans. Però, les festes de Sant Antoni rompen les manies, amb la gent fent bulla als foguerons. «Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé». I si un se passa una mica, no passa res, sap que ha de pagar penyora: «Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d'agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència».
Així idò un pic acomplerts els deures de suplicar protecció i donar les gràcies, remunerades, a Sant Antoni de Viana que, com saben vostès, és un bon sant i qui té un dobler li dóna, deia que, un pic les feines fetes, la transgressió, el sexe, l'escatologia més dura i riallera prenen les ginyes de la festa. He de dir que tenc una certa debilitat per les gloses de sempre, «Ximbombeta que ets de bona...», «L'hi tocava, l'hi tocava...», «Vaig tenir sa paciència...» , «Totes ses 'rels d'una mata...» etc. i, en canvi, no m'agraden gaire les més conjunturals, forçades pels aconteixements polítics o socials del moment, però la deriva teoconservadora de l'església la fa mereixedora d'alguna d'aquestes: «L'església és un sementer, / petit i dóna bon compte / mentre que hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé». Tornem però al discurs del principi, el de la manca d'entusiasme, o de la mesura, forçada pels aconteixements, que han fet de nosaltres un poble excessivament primmirat, tret d'algunes excepcions com ara aquesta que comentam, massa contenguts. Val a dir, però, que un excés de discreció o de prudència, sobretot en el temps que s'acosten no ens hauria de convertir en traïdors de les nostres conviccions. Qui sap si ens haurem d'exigir alguns entusiasmes fora temps.
Cavil·lant sobre aquests quefers m'afina en Joan «Petrer» al fogueró de cada any: «Climet te dic bona nit, / sols no t'has deixat ni veure / o és que no t'han donat beure / o és que has vengut mal sofrit».