El bon musulmà

Ell -posem que es digués Walid- tenia, com tota la gent d'aquell oasi, unes quantes feines que li salvaven l'economia familiar. Per una part, feia classes a una escola, però també era com, per dir-ho d'alguna manera, mànager d'un hotel. Hi havia dies en què a l'hotel no tenien cap client i els empleats es passaven tot el temps com si, en realitat, ells en fossin els hostes. Quan un agafava el comandament del televisor no passava ni un minut sense que canviés alguna de les estacions que donava el satèl·lit. També dormien, fumaven molt i jugaven a ping-pong. Penjaven poc.

Ell, en Walid, anava i venia. Arribava, deixava la bicicleta al sol i es prenia un te. I no es perdia cap dels resos preceptius. A la mesquita del costat, o allà on fos, sempre hi havia un muetzí que ho recordava: és el moment de la pregària. Quan tornava a l'hotel es trobava que tot estava així com ho havia deixat, ja que els empleats sempre cercaven excuses per fer-se fonedissos. L'últim viatge que hi vaig fer ja només tenia una dona. Feia anys que m'ho havia explicat: «Si es barallen entre elles, les enviaré a casa seva». Així que només en tenia una, que estava a punt de parir. Ell cap aquí i cap allà, amb el front esclafat de tant pegar al trespol de la mesquita. El personal de l'hotel, que triava amb molta cura, estava format per mitja dotzena de jovenots sense cap idea d'hostaleria. Tots freqüentaven la mesquita, però cap no tenia el front tocat com el de Walid. I etc. etc. dia a dia.