Al grup d'obres que, d'alguna manera, tan bé reflecteixen la sensibilitat de Jean Planque, podríem afegir una aiguada i guaix, de petites dimensions (25 x 32 cm), Gerro amb flors (Natura morta amb anemones), 1943, de Picasso, resolta amb tonalitats grises i negres o molt obscures, i La cafetera i el diari (1916), de l'altre gran pintor cubista Juan Gris, una obra sens dubte d'una extraordinària qualitat, realitzada al guaix i grafit sobre paper verjurat. I tenint en compte la voluntat d'obertura de Jean Planque envers l'abstracció, cal també esmentar alguna obra d'aquest caràcter d'artistes que varen saber assimilar la lliçó de Cezanne (sobretot la del Cezanne de les darreres aquarel·les, de les que Planque en deia en una carta a René Auberjonois: «que estan fetes només de taques de colors... aquestes mirades lluminoses que evoquen, que suggereixen, que obliguen l'espectador a anar més enllà, a continuar l'obra aparentment inacabada». Igualment cal incloure dins aquest nucli més representatiu de la sensibilitat de Planque Espanya, 1954, un oli sobre tela de tonalitats molt fosques, de Jean Bazaine. I també Natura morta amb fruites, 1956, de W. Schüpfer, un oli sobre tela de 25 x 31 cm, que el col·leccionista tenia penjat al costat de les obres de Roualt i de Cezanne en el seu apartament de La Sarraz. Curiosament, considerava que Schüpfer era un excel·lent pintor però pensava que la seva pintura no corresponia als temps actuals, com si fos el temps o la història que hagués de determinar l'art i no viceversa.
Quant a la prou nodrida representació de l'obra de Picasso, cal observar que una bona part correspon a la seva darrera època. La galeria Beyeler, per a la qual Jean Planque treballava, va organitzar una gran exposició amb motiu del 85 aniversari del gran pintor. Això naturalment va estrènyer encara més la relació professional, amistosa i fins i tot d'entès a entès entre Jean Planque i el Mestre. Es dóna, de més, la circumstància, que, com ha subratllat Maria Teresa Ocaña, «la magnitud del discurs creatiu que va desenvolupar Picasso durant aquest últim període és sorprenentment ric. Picasso va desafiar l'edat física amb una ment inquieta i escodrinyadora que buscava incessantment noves grafies i formes d'expressió. L'obra clau d'aquest últim període de la col·lecció Planque és Dona amb gat asseguda en una butaca, un exemple magnífic de la seqüència de més de vint olis i dos àlbums al voltant de Dones jugant amb un gat que l'artista va fer amb motiu d'un fet tan trivial com la troballa d'un gat al jardí de Notre-Dame-de-Vie. Aquestes recreacions de dones sedents, centrades en la imatge de Jacqueline, introdueixen una pintura més tranquil·la en la qual ni la distorsió suau de les formes ni l'estridència dels colors no són pas mancades d'una reflexió serena sobre el pas del temps».
En efecte, aquesta Dona amb gat asseguda en una butaca presideix, per dir-ho així, tota l'aportació picassiana a l'exposició del Gran Hotel. A causa de la delicadesa, lluïssor o esclat i transparències del blau que envolten el cap de la dona o la dama, es tracta d'un quadre que cal veure de totes totes al natural, ja que qualsevol reproducció el traeix tot suprimint delicadesa, esclat i transparències.
Per acabar, no puc deixar de referir-me al darrer quadre que Jean Planque va comprar, un oli sobre tela de 130 x 97 cm, justament de Picasso, resolt en blaus molt foscos, Home i dona. Cap, 1969, en el qual els dos caps del cavaller i la dama amb gorgeres uneixen les galtes en un gest de tendresa i semblen constituir-se en un sol de cap. Sens dubte, un altre gran quadre de la darrera època del Mestre.
Sí, la bona pintura descansa a qui la contempla, que, per altra banda, no acabarà mai de contemplar-la. I en el cas d'una exposició concreta tan important com la que hem intentat comentar una mica, que ningú no es pensi que hem esgotat el tema. De fet, no hem dit res de moltes coses, de molts aspectes, que no poden deixar de veure's. Perquè, en definitiva, res pot substituir la seva contemplació directa.
Bartomeu Fiol, escriptor
