Encara record amb certa melancolia aquells gèlids horabaixes a la facultat. De ben segur, el fet que no fóssim molts companys a l'aula contribuïa que les classes fossin una mica més nostres i, per tant, l'atmosfera convidava de tant en quan a fer reflexions en petit comitè. En un d'aquests col·loquis, la flama que encengué el foc fou la conveniència o no de construir més camps de golf a Mallorca. Tal i com marca la idiosincràsia estudiantil, en aquell debat no hi comparegué el sentit relatiu de les idees, ja que era habitual aferrar-se a un pensament i defensar-lo com si hi anés la vida en ell. Jugant amb les ulleres com feia sovint, emperò amb un to serè i intencionadament impactant, encarà tenc a la ment la intervenció del professor Picornell advertint-nos de l'existència del color gris. Tot i que tots ensumàvem que del seu parer mai no naixeria un recolzament als malaurats camps de golf, que aquella frase sortís d'un llibre com aquell em donà què pensar.
Tot i els pocs anys que han passat, el relativisme inesperadament s'ha convertit en un company de viatge. Just ara fa unes setmanes, vaig escoltar com un treballador d'una companyia petrolera mig bromejava dient que el canvi climàtic no només aportaria desperfectes al Planeta, car regalaria un globus d'oxigen a les empreses d'aquest afamegat sector en la seva recerca de noves explotacions. Evidentment, les seves ingènues paraules es dirigien a l'horitzó daurat que s'enceta a mesura que el Pol Nord es desintegra. Si es compleixen les fatals prediccions, en uns decennis la Terra comptarà amb un nou continent farcit de recursos naturals, recursos que romanen a l'espera d'una dolça explotació, la qual conduirà al seu zenit qualque corporació transnacional.
La conjuntura s'acompanya d'un pròleg gens estimulant. Cal tenir en compte que aquest nou terreny de riquesa ha estat descuidat fins a dia d'avui i, aleshores, la seva manca d'interès ha fet d'ell una terra òrfena de propietat. De poc a ençà, moltes han estat les ambicions manifestades al respecte; Moscou ja ha enviat una expedició per clavar una simbòlica bandera just en el bressol de l'Àrtic, mentrestant el Canadà i Dinamarca hi han reforçat amb decisió llurs contingents militars i, endemés, els Estats Units mostren la seva absoluta disconformitat amb els drets reclamats de manera persistent per altres estats, sobretot per Rússia.
Tal i com es veu, l'arraconament dels mèrits ambientals com a conseqüència dels canvis climàtics està creant un gegantí núvol negre que amenaça distintes economies. Les postures d'aquets països mostren que, en previsió de futures dialèctiques, són estats que es volen fer amb un bocí del pastís que sorgirà amb la fusió de l'Àrtic. En tot cas, sembla que les potències aboquen més els seus esforços a emplenar la gelera d'èstrids abans que no arribi la magror, que no pas s'interessen a cercar i recercar solucions per estalviar-se maldecaps venidors.
Així doncs, vers aquests maquillats moviments estratègics cal plantejar-se el vertader esperit de macrocimeres ambientals com la celebrada a Balí, a on els discursos oficials sovint s'ornamenten amb aparents signes de preocupació i ànsies de solució immediata de la problemàtica. Emperò, sempre i quan poguem escriure en color gris que els habitants de la Terra volen posar fre a la despreocupació ecològica, estarem qualificant el problema de «relatiu» i, consegüentment, estarem ajornant una travessia que, tanmateix, l'home està predestinat a fer.
Andreu Mir Gual, geògraf
