«No tengo fe, sí esperança (sic) / La Tierra se muere, el hombre la mata. / Donde está Dios? / Que venga y lo vea, su paraíso lleno de mierda / La única Iglesia que ilumina es la que arde».
Diumenge matí, dia dels Reis, els veïns de Ferreries ens despertàvem amb aquests grafits estampats a les parets exteriors de l'església de Santa Maria. En un poble, aquestes coses es converteixen de seguida en comentari de forn, de cafè, de carrer. Tothom hi ficava cullerada, la majoria expressant un rebuig d'intensitat variable i amb qualificatius més o menys colèrics cap als autors; uns feien el previsible comentari d'«Ai!, els joves d'avui en dia...», altres relacionaven la facècia amb la recent manifestació a Madrid promoguda pel sector ultramontà de l'episcopat espanyol, tot i que els grafits no contenien cap referència explícita a aquesta lamentable iniciativa.
Em vaig topar amb en Joan Febrer, el rector de la parròquia, home savi i amant del diàleg com n'hi ha pocs, i vam tenir la mateixa pensada: ben mirat, d'alguna manera podríem estar d'acord amb bastants idees d'aquests grafits, i estaria bé poder parlar-ne amb els autors! Perquè les seves pintades expressen sentiments i experiències que s'endinsen en la condició humana i que troben especial ressò en la història del fet religiós. De fet, d'una manera sorprenentment similar, algunes d'aquestes idees apareixen a la pròpia Bíblia! Llegiu els profetes, i veureu fins a quin punt són agres i insolents les seves invectives contra els líders polítics i religiosos del seu poble, i amb la vida hipòcrita dels qui es diuen seguidors d'un Déu llibertador. L'autor del salm 10 li demana a Déu «Com és, Senyor, que et quedes lluny, que t'amagues en els moments de la desgràcia», i Jesús, a la creu, extenuat i al límit de les seves forces només té esma d'exclamar «Déu meu, per què m'has abandonat». L'autor del Qohèlet, que no diu com els grafiters que el món és una merda però que hi fa a prop, constata que tot és «un afany inútil, perquè com més saviesa, més neguit, com més coneixement, més sofrença». Fins i tot, la frase més forta dels grafits, la de les esglésies incendiades (gens original, d'altra banda), si no es pren en sentit literal (si fos així, estaríem davant uns piròmans perillosos i violents) sinó en sentit més o menys metafòric, la podem llegir en paral·lel amb unes paraules de Jesús, que en un moment d'arravatament arriba a exclamar «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!».
En els textos sagrats de les altres grans tradicions religioses de la humanitat hi trobaríem també expressions paral·leles d'escepticisme, d'amargor, de visió adolorida o furibunda per l'estat del món. Però no només contenen això, sinó que, en tant que són un compendi, un catàleg de tots els racons i possibilitats de l'ànima humana, també hi trobareu les experiències més gratificants i les visions més esperançades de la vida. I això és el que li falta al grafit de Ferreries. Tot i que els seus autors diuen que malgrat no tenir fe sí que tenen esperança, la seva declaració sols traspua queixa, negativisme, derrotisme, desesperació.
En fi. Llàstima, coincidíem amb en Joan, que els grafits fossin anònims, perquè si haguessin anat signats ens haurien donat peu a mantenir un diàleg, segur que força interessant, amb els seus autors, per parlar de totes aquestes coses que ens interessen i ens preocupen mútuament. «On és Déu?», us demanau: doncs mirau, per començar, allà on hi ha gent que, com vosaltres, denuncia el mal del món. Però per rescatar-lo, no per condemnar-lo. Per redimir les víctimes de la història, no sols per plànyer la seva dissort. Per donar la vida, no per fugir-ne.
