Tal vegada avui mateix aquesta crònica hagi perdut qualsevol bri d'actualitat. Des d'una situació de mer espectador davant el que ens oferirà l'escomesa electoral del 9 de març a Balears, costa de creure que en el panorama que comença a confegir-se, el PSM no s'apunti a la coalició nacionalista que pareix que ja tenen més que embastada Unió Mallorquina, Entesa per Mallorca i Esquerra Republicana. Ja sabem que en política no s'ha de tancar mai la porta a la capacitat de sorpresa ni als dictats de la tercera derivada, però ara les circumstàncies, per les raons que les hagin motivat, empenyen en un sentit que deu tenir les seves pròpies lògiques i mirant-ho des de l'estricta objectivitat, el mapa polític balear davant les eleccions espanyoles, resulta si més no sorprenent que el PSM -amb tota la càrrega històrica que porten aquestes sigles- renunciï a fer-ne part. O dit d'una altra manera: els nacionalistes d'esquerres mallorquins no troben interessant l'experiment de conferir un tercer espai que disputi, en clau nacional balear, un dels diputats que històricament han batallat PP i PSOE? És clar que cada partit té la seva pròpia vida domèstica i fonamentades raons per prendre de manera sobirana les decisions que creu més oportunes en cada moment de la seva història, però sobta, vist des d'enfora i per tant amb gran desconeixement de les respectives motivacions, que el PSM no agafi un tren com aquest, ni que sigui per la morbositat política de veure on arriba i més encara quan sobre el paper i per comparació amb la resta de forces -totes més petites que ella dins de la constel·lació nacionalista no estatalista- té la força suficient per conduir-lo. I ja fora dels moviments dels partits, també té una certa morbositat la novetat d'una coalició balear com aquesta en una trobada electoral que sembla que estarà marcada per la igualdat de possibilitats amb què hi arriben el PP i el PSOE.