Una de les coses a què darrera-ment he trobat el gustet és anar a matines a la Seu. Si us he de ser sincer, el 24, en comptes de descloscar mariscs i altres convencionalitats ad hoc, faig una marató de Matines. Primer vaig a les del meu poble, com una qüestió etnològica i cultural i també, per sentir na Catalina Moll, que és un luxe de Sibil·la, com si en Manolete torejàs a la plaça d'Inca. Després, enfilam cap a la Seu. Arribam amb l'Adeste fideles a punt d'encetar-se i tot el seguici catedralici iniciant el «paseíllo» vers l'altar major. I l'encenser a tot gas, i pertot es respira aire de grandiloqüència i espiritualitat. Remòres del passat, direu!, d'acord. Però m'agrada. I no som l'únic. Observ al meu costat i veig molta gent coneguda, agnòstics practicants com jo mateix, però que es deixen seduir per la magnificència de la Seu en un dia de tanta gala. I també, la poca delicadesa de molts, curiosos i no coneguts, que quan ha cantat la sibil·la se'n tornen i deixen seients buits, cosa que aquest any m'ha anat molt bé perquè he pogut seguir l'ofici d'assegut.

Però jo us contaré les meves sensacions, que no tenen per què coincidir amb la dels altres. M'agrada, ja ho deveu poder haver intuït, la magnificència i l'espiritualitat de l'entorn. El cant de la sibil·la, malgrat la soprano no domini d'allò més la e neutra, em fa aplegar pell de gallina; però no només és això, em commou també la litúrgia cantada, en especial el Glòria in excelsis Deo, en llatí, evidentment, i també el credo cantat a la mallorquina, que de cada vegada observ que hi ha menys gent que el sap i s'hi hauria de posar remei per tal que no es perdi aquesta joia. (Emplaçaria la meva germana de congregació -política en aquest cas- que es plantegi declarar-lo BIC). Ja que jo no sé cantar, agraesc que la gent que m'envolta, a matines, en sàpiga. En Pere Calet, exseminarista amb graduació, n'és una garantia. Però aquest any, a més, he tengut la sort providencial de seure al costat de dos anònims lectors, que també cantaven els llatinismes com a rossinyols. Mai no és possible tanta joia plegada i tot sempre té un corc, en aquest cas és la murga d'en Murgui. El sermó, els quatre tòpics de sempre. I també perquè el fa en bilingüe: un tros en català i un tros en castellà. (He de dir que també hi fan una lectura, en castellà, i el meu anònim veïnat va fer un bramul i va expirar un «ja hi som!» tan profund que em va fer pensar que era mig de la ceba).

De la murga d'en Murgui no en faré una exègesi teològica, que me la du ben fluixa, sinó el tractament de la llengua. Mentre que quan parla en català, ho fa en el seu nadiu valencià col·loquial - i no es priva de cap barbarisme que deu eixugar i extingir les ígniques potencialitats lingüístiques de l'Esperit Sant, per exemple diu entonses, aconteixement, i també crec que deu conjugar algun verb de la segona com si fos de la tercera, talment els seus homòlegs castellans-, mentre que quan parla en castellà ho fa en un castellà catedralici i impol·lutament estàndard. No serà a mi que me molesti la fonètica valenciana, ni molt menys, però trob que cada situació comunicativa requereix el registre lingüístic adequat. I per al sermó de les matines allò que se li escau és un estàndard lliure d'entonses i d'altres col·loquialismes fallers. I no em vengueu amb falses polèmiques de si s'ha de parlar com parla el poble. Per internet podeu veure la televisió andalusa, i el poc que n'he pogut observar és que els anuncis s'hi fan en castellà estàndard; no només els publicitaris, sinó també els generats en la pròpia casa per publicitar els programes que emetran. És cert que a un programa anàleg a El Club, de TV3, el presentador andalusejava un poc, però sense fer llarg, com l'Albert Om barceloneja...

I com vaig saber que els meus anònims i desconeguts veïnats eren lectors meus? Idò perquè quan donaven la comunió, el que tenia més a prop, i que havia bramulat fort quan iniciaren la lectura en castellà, es va adreçar a mi i em va dir: «Rafel, que no en faràs un article, de tot plegat? Bé, ara ja l'he fet... No sé si era això que esperaven de mi. Esper no perdre'ls, com a lectors.